Prefereixo el ratolí alàmbric, no porta piles i pesa menys. Això pensava mentre mirava el meu immaculat ratolí blanc. M'avorria a la feina. Una formiga treia el cap per sobre de la taula pujant pel cable. He imaginat la seva minúscula vida, la taula deu significar una gran esplanada per a ella. I darrera la línia de l'horitzó que dibuixa, un immens ser viu la mira amb els ulls perduts.La formigueta avança pel cable i puja al meu dit índex, investiga l'àrea i sorprenentment, s'esforça per entrar sota la meva ungla i ho aconsegueix. No sento dolor, només estranyesa. Avança poc a poc però decidida per les falanges i després puja a una de les venes que es dibuixen a la meva mà.
La petita silueta sobresurt de la meva pell i intueixo el seu itinerari pel meu braç, em perdo a l'alçada del coll, amb mans nervioses busco un cd per utilitzar-lo com a mirall, però l'he perdut. El cd mostra el meu reflex i m'espanta. M'espanta veure totes les pors que carrego durant tant de temps, i de sobte ploro, ploro desconsoladament. Les llàgrimes brollen dels meus ulls com la coca-cola mesclada amb mentos. Noto un objecte a un dels meus ulls envermellits. En un moviment brusc amb les dues mans, com si volgués evitar que se'm caigués l'ull, el palpo delicadament fins treure el cos estrany.
La formiga intenta respirar dins la meva llàgrima però no pot, la llenço a la taula i amb un bolígraf faig esclatar el seu parany mortal. Ens mirem agraïts i ens desitgem el millor.
Si l'horitzó és esperançador, quants horitzons deu tenir una formiga?
2 comentaris:
Gran idea. Me n'agrada l'execució (de la idea vull dir; no pas de la formiga).
Gràcies miq! ens llegim :)
Publica un comentari a l'entrada