Quan tornes a escriure

A l'estiu, en Mateu es passava la vida sentat en una cadira de vímet just al costat de la porta de casa seva, decorada amb una cortina de colors. Fumava, entrava a casa quan la dona el cridava i menjava. Després tornava a sortir i es passava un escuradents per tots els forats de la seva deteriorada dentadura.

En Mateu recordava com era la seva vila natal. Ara havia de baixar-se el barret de palla per evitar que els turistes li fessin fotos de la seva bucòlica estampa. Un aparcament d'autocars al costat seu li feia arribar el fum i el soroll dels motors. Els plàstics s'amuntegaven per tots els racons del poble. Tot era per la famosa cova amb la imatge de la verge a una estalactita.

Recordava com quan era un vailet, hi anava amb en Rafel a passar por. Un dels dos s'amagava entre les roques de la cova i udolava. L'altre s'havia de quedar segut enmig de la cova amb els ulls tancats fins que fos presa del pànic.

Aquell vespre en Mateu va anar a buscar a en Rafel i van caminar cap a la cova amb una gran maça. Les seves mans van recuperar la força d'antany i van destrossar la famosa estalactita. En acabat tots dos van udolar i riure. A l'entrada de la cova van repetir l'operació i van segellar l'entrada.

Els autocars van deixar de venir.