Infecció

Un hall amb olor a desinfectant, personatges vestits de blanc amb estetoscopis penjant del coll, plantes de plàstic decorant els racons i una gran pantalla per guiar-nos dins d'aquell laberint d'impaciències.

Sabem que és el segon pis perquè ja hi hem estat infinites ocasions, compartim l'ascensor amb una família que plora i s'agafen de les mans amb força. Quan la força és amor. Avancem per un passadís guarnit amb quadres sense ànima i consells saludables. El nostre rostre s'il·lumina intermitentment amb la llum dels fluorescents del sostre fins que arribem a la zona d'infeccions.

Ens posem guants, màscara i bata. Obrim la porta i el passadís es torna groc, hepatític, pudent i trist. El seu nom és a la tercera porta a mà dreta. La obrim i la podem veure dins d'aquell cubicle de plàstic on hi viu fa anys. Ella ens veu, i malgrat la seva palidesa, ens somriu fràgilment.

Ens desprenem de la màscara, dels guants i de la bata i ens quedem nus mentre ella ens mira prenent consciència de la situació. Treiem tots els botons que fixen el plàstic. Desconnectem tots els aparells que la mantenen en vida i ens estirem amb ella. Ella ens toca recordant l'antic tacte de la nostra pell. Nosaltres només notem ossos. Acariciem els seus cabells, la seva cara, els seus pits, la seva panxa i arribem al seu sexe, vidu de sentiments fins que hem arribat. El nostre contacte li provoca enyorades esgarrifances i el seu cos sembla recobrar vida quan hi juguem amb la llengua. Després de la culminació del plaer, riu amb el ulls tancats, la seva respiració es va asserenant i ens demana que l'abracem. Per sempre. Nosaltres reprimim el plor i ens infectem d'ella.