Peter Pan

Al desert, l'horitzó és revela infinit quan estic al capdamunt de la piràmide. El sol m'enlluerna i em sento poderós amb aquelles grans pedres que algú ha col·locat abans. Però el temps passa, tot dóna la volta i arriba la foscor. Començo a tenir fred. Sota els meus peus les pedres es començen a convertir en sorra i m'enfonso sense poder-ho evitar.

Poc a poc, la piràmide descendeix fins a estar plana, ja formo part d'un insuls horitzó llunyà, ja no destaco. I encara falta el pitjor.

Al voltant meu la sorra crea un remolí que m'atrapa i m'enfonsa encara més a través d'un minúscul punt. Empès per la pressió, em precipito al buit per caure sobre un munt de sorra. Torna la tranquilitat. Salto intentant tornar al lloc on era abans. Però ja no hi puc fer res. És massa lluny. És massa tard. Segueixo saltant per sempre fins que les cames se'm desfan.