Noia botiga etiquetes

Algú d'aquella botiga va tenir l'idea d'enganxar petites poesies a l'etiqueta de les peces de roba. Ella les llegia d'una en una. Havia entrat refugiant-se del ruixat que queia i al consultar el preu d'uns pantalons pitillo de color groc pàlid, es va adonar del detall. La noia que estava a la caixa li va preguntar si necessitava ajuda, va contestar que no, i va seguir llegint les poesies. Acariciava les diferents textures de roba i es preguntava si quan tornés a casa relacionaria el tacte o el color d'aquella roba amb el què li feia sentir la poesia.

Tampoc us penseu que eren poesies extraordinàries, simplement estaven escrites al lloc i al moment més adients per a ella.

Fora de la botiga, ell mirava l'escena. Segurament hagués passat desapercebut si no fos pel detall que estava totalment empapat. Ella va acabar de llegir i en comprovar que ja no plovia, se'n va anar. I ella no ho sabia però aquell era el noi que havia escrit els poemes. El noi que tenia la teoria que només es pot ocupar el cap amb 100 historietes per explicar durant els sopars, als amics, o en una entranyable conversació amb els teus néts quan tinguis 80 anys. Va obrir una petita llibreta, va esborrar "excursió a Deltebre 2004" i va apuntar "noia botiga etiquetes".