Seguiré passant els dies amb un semblant seriós, fins i tot altiu. Mantindré les maneres. Caminaré amb seguretat pels passadissos de la feina i tindré converses telefòniques rigoroses. Evitaré parlar de tu cada cinc minuts. Quan em senti observat miraré a l'infinit simulant atracció per algun objecte llunyà o simplement desídia. Et renyaré creient-me segur del que faig. Escriuré coses amb futurs per intentar frenar el pas del temps.
Ho faré amb aquest nou somriure que m'has dibuixat a la cara, el pilar fictici que evita que m'ensorri quan no puc estar amb tu, olorar-te o besar-te. El que ingènuament es manifesta quan encara em pregunto si el que estic veient és de veritat o si simplement et mereixo. Que em permet apretar els llavis i controlar la petita llàgrima juganera que vol sortir dels meus ulls i que a la vegada, reprimeix els crits d'alegria quan et veig. El que es reflexa al mirall i em dona serenitat i cordura davant l'obsessió que significa cada plec de la teva pell. El que m'ha convertit en teu en comptes de jo.
4 comentaris:
Esdevenim ells des del primer cop que toquem la seva pell i prenem possessió de la seva presència, oi? Molt bonic! :)
De llagrimeta, tiu... :_)
aquesta Júlia ha fet il miracolo!!!
Joder!!!! Que bueno! es lo mejor que has escrito hace años casi lloro... Como nos cambian la perspectiva de la vida los peques. Por cierto soy Javi
Publica un comentari a l'entrada