De vegades no ets conscient de la realitat que estàs vivint fins que alguna cosa t'impedeix viure-la.
Estava treballant però havia de passar per casa, vaig aprofitar per dinar i de pas vaig treure les senyeres que vaig penjar per Sant Jordi.
Al sortir al balcó, vaig veure la vida de barri que normalment ignoro perquè hi estic plenament integrat. Una vella espolsava una tovallola al balcó, tres amics xerraven al costat del frankfurt distesament, un home sentat a la terrassa del Juanita s'estirava tant com podia i de cop uns crits van interrompre aquell bodegó vivent.
El borratxo de la cantonada, amb alguns tocs d'esquizofrènia, maleïa a tothom, parlava amb un ens imaginari, (o potser aquest ens existeix i ell és un dels pocs privilegiats que hi pot parlar), la gent se'l mirava entre estranyada i habituada als seus crits. -Llamar a la polícia!!- deia ell. El borratxo cridaner, o sigui, el fracàs sense paliatius, també forma part de la vida quotidiana del meu barri.
Espero no trobar a faltar mai la meva realitat actual.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada