dilluns, 10 de febrer del 2014

Orgànic


La Cèlia va morir. Estavem esmorzant els tres i de sobte el seu cap va deixar de lluitar contra la gravetat i es va precipitar sobre la taula. El seu cos va adoptar una posició grollera amb els braços caiguts als costats, mig agenollada i recolzant tot el pes sobre la seva barbeta. Els seus cabells es van embrutar de molles i sucre. La llet del bol de cereals, que havia caigut amb l'aparatosa caiguda, regalimava per les potes de la taula mentre en Lluís i jo ens miravem sense saber com reaccionar. Vam aixecar-nos mentre empassavem com podiem el pa torrat i la vam traslladar al sofà on vam comprovar que no tenia pols.

Vaig buscar per tot el meu cos el mòbil, fins que el vaig trobar i em vaig disposar a trucar a urgències. Però en Lluís m'ho va impedir posant les seves mans sobre les meves amb un gest de resignació. Em va dir que entengués la situació, que no estaven bé econòmicament. "Estaven".

Eren dos quarts de nou, hi havia poca gent pel carrer i teniem accés directe de la vivenda al pàrquing. Vam baixar el cadàver de la Cèlia com vam poder després que en Lluís m'expliqués com anava l'assegurança de la moto; en cas d'accident, el conductor de la moto no tocava ni un duro, però l'acompanyant si. Amb això es benefeciaria de dues assegurances i d'uns calers que servirien per donar-li un enterrament digne a la seva estimada.

Encara no sé com vam aconseguir colocar la Cèlia com a passatger de la moto que conduia en Lluís, la vam lligar amb un pop a la moto. Vam quedar a la cantonada, on el Lluís s'estimbaria a certa velocitat contra un contenedor. L'últim que recordo d'ell és el somriure irònic que vaig veure a través del casc, conscient d'aquella dramàtica escena amb el cos de la seva dona morta darrera d'ell. Després només recordo sang i llàgrimes.

divendres, 13 de setembre del 2013

Teu

Seguiré passant els dies amb un semblant seriós, fins i tot altiu. Mantindré les maneres. Caminaré amb seguretat pels passadissos de la feina i tindré converses telefòniques rigoroses. Evitaré parlar de tu cada cinc minuts. Quan em senti observat miraré a l'infinit simulant atracció per algun objecte llunyà o simplement desídia. Et renyaré creient-me segur del que faig. Escriuré coses amb futurs per intentar frenar el pas del temps.

Ho faré amb aquest nou somriure que m'has dibuixat a la cara, el pilar fictici que evita que m'ensorri quan no puc estar amb tu, olorar-te o besar-te. El que ingènuament es manifesta quan encara em pregunto si el que estic veient és de veritat o si simplement et mereixo. Que em permet apretar els llavis i controlar la petita llàgrima juganera que vol sortir dels meus ulls i que a la vegada, reprimeix els crits d'alegria quan et veig. El que es reflexa al mirall i em dona serenitat i cordura davant l'obsessió que significa cada plec de la teva pell. El que m'ha convertit en teu en comptes de jo.


dilluns, 8 d’abril del 2013

Eterns

Estàvem preparant l'habitació de la nena. Vam decidir empaperar una paret però abans de fer-ho hi vam dibuixar amb llapis unes lleixes imaginàries per fer-nos a la idea de com quedarien. Ens va agradar molt escriure a la paret. I amb aquell instint èpic que de vegades ens envaïa, vam decidir escriure tot el que ens passava pel cap en aquell moment: aquelles preguntes que omplen les solapes dels llibres d'autoajuda, aquelles reflexions i grans veritats que cadascun de nosaltres tenia...després ho vam empaperar i ocultar.

I la vida va passar i vam riure i vam plorar però al capdavall el passat es mesura amb somriures.

Anys després, una excavadora separava la runa del que havia estat el nostre pis. I els troços de paret que van formar part de la habitació de la nena van revelar alguns dels nostres missatges. I mentre les pedres queien, un operari va parar un moment per veure el que es llegia en un dels troços de paret, va rascar una mica de paper per llegir-ho bé i alguna de les barbaritats que vam escriure el va commoure, perquè quan compartia taula amb els companys en va parlar.