Fortim, 18h

Avui és un dia Fake plastic trees. Un dia d'aquells grisos (pantone 422) en que la fredor de la vida s'apodera dels sentiments i els rebrega i tira al contenidor de rebuig encara que siguin de vidre. I els crema. La veu en off d'Anatomia de Grey narra els teus passos amb dramatisme. Tot sembla ralentitzat i malgrat l'abundant soroll del carrer, tot està pres per un silenci fictici. Els somriures són invisibles i el so de les campanes de l'església es passeja per l'aire cercant algú per parlar.

Un dels meus silencis preferits té lloc quan en ple partit de tennis, un avió sobrevola la pista on tothom està en silenci i concentrat; mentre estem concentrats no hi ha soroll. En un dia trist com el d'avui estic concentrat en la vida, en silenci però conscient que sempre hi ha un avió al que pujar-se per continuar l'aventura i tornar a sentir bategar el cor sota les meves orelles.

Thous, 22h

Puc veure com ara mateix mous els ulls de dreta a esquerra, la meva llum es reflexa als teus ulls. Al principi mostren indiferència, però a mida que llegeixes les teves pupil·les es contrauen i es concentren en el text que t'exposo en tipografia Helvetica, del revès, perquè em puguis llegir correctament.

Alguns dels teus dits es recolzen sobre el teclat sense articular cap gest, els vas aixecant de tant en tant justificant la seva utilitat. Estic gelós del teclat. Ara et demano un exercici de comprensió. Estic davant teu unes 8 hores al dia, passem molta estona junts, t'he vist fer coses que ningú t'ha vist fer, ja saps a què em refereixo, m'has mirat amb odi, amb tendresa, amb llàgrimes als ulls, amb fredor.

Ara simplement acosta't a mi, m'agradaria que somriguis una mica, la situació ho permet, no et puc olorar, però em ruboritzo i els meus circuits s'acceleren i fan que el ventilador vagi més ràpid, quan ja estiguis ben a prop meu, fes-me un petó, sóc asexuat, no tinguis manies, per una vegada, deixa'm sentir que entre tu i jo hi ha una mica d'amor, impossible, però amor.

Wellington, 12h

Les idees són com les monedes de'n Mario, com cada dia vas saltant entre plantes carnívores i canonades immenses quan de sobte et trobes una idea penjada d'un arbre. -Què bé!- penses. Saltes, l'agafes i la guardes, després l'exposes i aquella idea que has trobat a un arbre nodrirà a tots els teus contactes, a través de la 2.0 és possible que arribi a algú que viu a Honolulu.

De les monedes sempre hi ha falsificadors que intentaran copiar-les, però si l'has trobat tu, la teva és l'original, i amb el temps, un gran numismàtic la mirarà entusiasmat i pensarà que és la moneda més preciosa de totes.

A vegades quan et quedes en blanc no trobes cap moneda perquè no estàs mirant els arbres, i et vas fent petit i petit, i llavors, coneixes a algú, o llegeixes alguna cosa, o veus alguna cosa...com un bolet màgic que s'acosta cap a tu i de cop et torna a fer gran. Ets sents fantàstic i tornes a veure moltes monedes. És en aquest moment tan positiu que ets capaç de sentir-te volar amb una ploma, quan ets capaç de disparar amb llavors d'una planta.

Quan la vida se't fa tan bonica, ets capaç d'esquivar els fantasmes que et porten a la foscor, de saltar als que intenten derrocar-te, d'evitar les pedres que et trobes pel camí per, finalment, casar-te amb la princesa que et farà feliç.