dilluns, 8 d’abril del 2013

Eterns

Estàvem preparant l'habitació de la nena. Vam decidir empaperar una paret però abans de fer-ho hi vam dibuixar amb llapis unes lleixes imaginàries per fer-nos a la idea de com quedarien. Ens va agradar molt escriure a la paret. I amb aquell instint èpic que de vegades ens envaïa, vam decidir escriure tot el que ens passava pel cap en aquell moment: aquelles preguntes que omplen les solapes dels llibres d'autoajuda, aquelles reflexions i grans veritats que cadascun de nosaltres tenia...després ho vam empaperar i ocultar.

I la vida va passar i vam riure i vam plorar però al capdavall el passat es mesura amb somriures.

Anys després, una excavadora separava la runa del que havia estat el nostre pis. I els troços de paret que van formar part de la habitació de la nena van revelar alguns dels nostres missatges. I mentre les pedres queien, un operari va parar un moment per veure el que es llegia en un dels troços de paret, va rascar una mica de paper per llegir-ho bé i alguna de les barbaritats que vam escriure el va commoure, perquè quan compartia taula amb els companys en va parlar.