dilluns, 21 de setembre de 2009

Ferlandina, 22h

L'Eudald tornava cap a casa ràpidament després de treballar, apretava amb força el clauer del Barça, que li havia regalat el seu tiet, a mida que s'acostava a casa. Era de nit i el dia següent emprenia el viatge que el portaria a l'altra punta del món.

Al dia següent l'avió va sortir a l'hora indicada, i unes hores despres, va arribar al seu destí. L'Eudald es va deixar oberta la petita cremallera de la motxilla on guardava el clauer, i mentre caminava pels carrers d'aquell lloc tan estrany, el clauer va anar donant saltets fins que va caure silenciosament al terra.

Un nen va trobar-lo al cap d'una estona i el va agafar com un tresor, va anar corrent fins a casa i el va guardar a una capseta on guardava tots els secrets. Més tard ho va mostrar a la seva família, als amics, es va convertir en un objecte codiciat. El fill d'un dels terratinents de la zona se'n va enamorar, i li va demanar al seu pare que el comprés.

La família del nen, que era molt humil, va decidir vendre'l tot i que el petit plorés molt. El nen ric va guardar-lo en una vitrina on col·lecionava les coses més precioses que tenia. Un bon dia un anticuari va veure el clauer i se'n va interessar, van acabar venent el clauer per una bona quantitat, el nen ric ni se'n va adonar.

El clauer va anar passant per mil mans, col·lecionistes, lladres, restauradors, curiosos, es va erosionar una mica però va mantenir els color vius. Ara està exposat a un museu d'antiguitats d'aquell estrany país.

Quan l'Eudald va tornar a Barcelona va descobrir que havia perdut les claus, va haver de fer-ne còpies i es va canviar el pany. Un dia, mentre passejava per Barcelona, ell no se'n va adonar, però un clauer, com el que ell tenia, estava tirat per terra al costat d'unes escombraries, just a dins d'un toll d'aigua pudent.

3 comentaris:

Unknown ha dit...

Aixó és com la bossa de cafè del Marroc, jo em moria de ganes de tenir-la i no la podia aconseguir, i allà la tractaven com un objecte tant cotidia que no tenia valor.

Sílvie ha dit...

Tinc un alumne que es diu Eudald. A vegades vé a classe amb la samarreta del Bojan.

estevemarta ha dit...

la vida ens diu coses, com nen no et compliquis la vida o fes cas al papa i no et casis, pero ningu et diu que alló que realmet vols, es alló que realment no val res.

firmat
Profunt