dilluns, 14 de setembre de 2009

Ali Bei, 10h



De vegades em prohibeixo sentir algunes cançons. Normalment és per una qüestió crítica, la veu de la orella de Van Gogh, especialment quan diu "sil·lencio". Odio el Hardcore amb veus de pop, Nightwish, Anastasia, les dones que criden m'estressen. Odio Bob Dylan, perquè m'és igual que sigui el Josep Pla de la crònica americana, no m'agrada la seva veu trencada i tremolosa. Odio el ritme del reggaeton.

Però aquesta cançó, la que figura aquí adalt d'Albert Pla, la tinc prohibida perquè m'entristeix. Radiohead deprimeix, però fins i tot dins la depressió hi ha la llum de l'alegria. Jo aprecio molt els trastos, sempre hi trobo un punt nostàlgic a observar objectes que han passat per moltes mans o han estat a diferents llocs, una part de la nostra vida ha empapat aquells inútils trastos.

Parlar del que et posa trist diuen que alleugera la pena, així que espero que després de posar-vos aquesta cançó, pugui escoltar-la tranquilament sense haver d'evitar que els ulls s'omplin de llàgrimes.

2 comentaris:

Unknown ha dit...

Ho has aconseguit?

Pensa que sempre pots anar els encants i trobar aquell objecte que tant estimaves tirat per un tenderete.

Anònim ha dit...

A mi hi ha moltes coses que em posen trista. Lleguir-te no em posa trista però "activa" les meves emocions i això m´agrada, em fa sentir-me viva.
No deixo de sorpendre´m de descobrir-te com un altre persona diferent de la que conec. Ets una caixa de sorpreses. Això dels blogs , facebook, internet, és ben curiós. En viu i en directe mai hem parlat de coses aixi. No deixis mai d´escriure!!!!