Voler sortir al carrer per presumir de la teva felicitat, com quan surts del cole després de tenir bones notes, com després que la noia que et fa tilín et miri i et dediqui un somriure, com després del petó amb aquella persona especial, com quan vas en moto i un nen en cotxet et mira fixament i et saluda somrient, com quan en Guardiola plora per aconseguir el més gran en el món del futbol, com veure la neu caient i com la gent s'acumula a les entrades dels edificis rient i fent guerres de neu, com quan aconsegueixes pujar una muntanya que t'ha costat esforç, com quan arriben les vacances, com quan arriba la primavera, com quan el blau del cel és gairebé elèctric, com quan ens trobem.
Com quan de cop et trobes a un lloc inesperat i estàs feliç, tan feliç que et fa mal, que trobes que el món és massa petit per compartir la teva felicitat, que pot traspassar els núvols, sortir de l'atmosfera, fer un passeig per la via làctia, orbitar al voltant del sol i tornar pletòrica. Vols fer-ne partícip a tothom. I si estàs sol busques el telèfon i marques el telèfon d'algú. Com quan parles sense parlar i la gent et mira amb un somriure als ulls i notes que d'alguna manera els contagies felicitat. Com quan et despertes amb la llum del sol i el primer que veus és un somriure mig adormit.
En comptes de buscar tantes vacunes, algú hauria de buscar una manera de crear una pandèmia de felicitat. Fins a un punt que fins i tot faci fàstic.
7 comentaris:
La felicitat és així, de PUTA MARE com dius tu, precisamente per la seva brevetat. Ja saps, “lo bueno si breve, dos veces bueno” . I la pots experimentar per alguna cosa que veus, per alguna cosa que et diuen, per la quimica de les nostre hormones, que de cop i volta sembla que es conjurin i et volquin a un sentiment tan gran i meravellós que fins i tot fà por. I crec que el secret és la química del nostre cervell. Perquè un dia m´aixeco i puc sentir-me feliç veient com el capritxo del vent fà voleiar una fulla, o amb una mirada complice quan més la necessito, fins i tot un gest de recolzament que em transmet calor quan em sento sola o petita o perduda. I sense saber perquè ni com un altre dia aquesta mateixa mirada, o el full voleiant et semblen una gilipollada ben grossa o et passen desapercebuts perquè les hormones s´han conjurat per fer-te sentir una tristesa infinita. El nostre cervell es un bon desconegut i el motor que ens mana i manipula al seu plaer….. ostres, ostres què fort em sembla de cop i volta tot això...
La brillantor del sol reposant al mar, els teus silencis tan poetics i farcits de sensibilitat, la inmensitat d´un cel plagat d´estels i la “petitesa” de 4 cossos estirats mirant amunt, la satisfacció de la feina ben feta,la certesa de saber que no estàs sol, el tendre record d´olor d´infantesa, l´abraçada amiga, l´amor correspost………
Felicitats! ;-)
Què ha passat?!?!?!
És perquè han eliminat el Madrid de la Champions?
Ester a aquest pas t'hauré de deixar fer els silencis a tu...acceptes ser col·laboradora??
Anònim: Gràcies!!
Rothkovic: És un post fet mentre veia les repeticions del partit i encara tenia imatges del Lyon a la retina.
Hola qué tal? estuve viendo tu blog y tengo una propuesta para hacerte: 1, 2 , 3 , 4 euros (Sin importar la cantidad de visitas que tengas) por colocar un pliego de publicidad.
Es compatible con anuncios google y no es nada erótico ni pornografía.
Si te interesa comunicate!
Em sento afalagada, encara que no m´agrada gens aquesta paraula, però el blog o el que sigui això, és teu, genui i albertià i m´agrada molt com és.Deixe´m-ho així
Publica un comentari a l'entrada