dimarts, 15 de febrer de 2011

Diògenes

Mentre les gent descansa a casa, en Pere Picassent i Obiols passeja per Barcelona regirant els contenedors d'escombraries. A priori qualsevol diria que és un pobre desgraciat que ha de buscar alguna cosa per portar-se a la boca.

L'objectiu d'en Pere Picassent i Obiols però, és més noble. En Pere Picassent i Obiols busca claus perdudes. Claus que van ser fetes per obrir portes, tresors, caixes o maletes.

Avui ha trobat una cadena per lligar bicis, ha regirat dins una bossa que porta penjada a la cintura amb centenars de claus. Un petit farcellet de claus té el format habitual d'aquestes cadenes. Després d'uns quatre intents, troba la clau que encaixa. Treu un bloc amb la informació del moment i el lloc on va trobar la clau, i apunta la data i l'hora d'avui i on ha trobat la cadena.

Han estat cinc mesos de recerca per aquesta clau, hi ha 13 carrers de diferència entre la troballa de la clau i la cadena. En Pere Picassent i Obiols jeu satisfet a un banc. Retornar-li el motiu de l'existència a qualsevol objecte, li dóna sentit a la seva.

6 comentaris:

Marta ha dit...

Genial.

vinz ha dit...

jo perdo el clauer sovint. no obri tresors però m'obliga a dinar fora de casa. i de vegades em causa una cadena d'anècdotes que m'alegra la setmana.

els despistats tenim això: la diversió de conèixer persones i l'alegria de trobar-se un bitllet de 5 euros a la butxaca un dia qualsevol, que ha superat dos bugades :)

anna g. ha dit...

l'alegria de ficar una clau desconeguda a un pany qualsevol, que giri i obri quelcom és inexplicable. quina dèria tenim els humans per obrir portes i desvetllar secrets :)

Carles Querol ha dit...

Ostres, poses un tema que em toca de prop. Ma mare anglesa és una dona entranyable, noble, molt imaginativa i creativa, i sempre pense que només viu per fer feliç a la gent. Literalment regala felicitat que porten hores de feina. Gairebé no dorm perquè ara fa un jardí per alleujar el dolor d'uns pares que acaben de perdre un xiquet, ara sorprén a una desena d'alumnes portant menjar per a tots a la universitat, ara fa un scrapbook o crea regals personals per a cada data important de cada persona que coneix. Apropa els desitjos de la gent i sempre té una sorpresa a punt per invitar al somni. Sa casa és un museu de joguets d'on els xiquets no volen eixir mai. Col·lecciona instruments, abelles i granotes, pel·lis, llibres que no són llibres, i allò més inesperat que mai no et podries imaginar (pots intentar-ho que ho tindrà) Té tantes idees en una mateixa hora, que li falta el temps per poder acabar tots els projectes que té. Però malgrat que hi haja una tela que no haja tocat durant 5 anys,la necessita, sap que és part d'un puzle que un dia cosirà, si troba com encaixar les altres peces. Espera perquè té una raó d'existència per a qualsevol objecte. Sa casa és plena per emplenar la vida dels demés. És una mica heroic, però jo no puc evitar patir.

Unknown ha dit...

Marta: Moltes gràcies! :)

Vinz: Jo em deixo bitllets quan faig el canvi de roba de temporada. Me'n oblido i al cap d'uns mesos els retrobo. És genial :)

Anna: Desvetllar secrets o conquerir, som molt primitius

Carles: Després d'aquesta vida extraordinària...patir per qui? o per què?

Carles Querol ha dit...

Ja, no ho havia explicat. Imagina't una casa de dos pisos, dos jardins i un garatge, tot ple a vessar. Per caminar d'una sala a una altra has de fer equilibris per no tombar pilons de coses en terra. Ella és conscient del seu problema, i pateix perquè vol desfer-se de les coses, però hi ha una veu interior que no li deixa. Crec que patisc perquè sé que ella pateix -per ella i pels seus dos fills- i viu en una angoixa constant i silenciosa de saber que està emplenant sa casa.

De totes maneres, m'alegre que hages exposat el tema, i que hages vist la cara molt bona de la moneda!