divendres, 18 de març de 2011

Justin Bieber

Es va posar els sostenidors amb farciment i va acomodar-se els pits amb les dues mans, una samarreta de coll rodó que mostrava un escot generós i uns texans estripats sobre unes mitjes a ratlles. Va seure davant del mirall i va començar a maquillar-se. Ho va fer amb molta cura, mentre desitjava que la font que li havia donat aquella exclusiva fos bona. Sonava Justin Bieber.

Va sortir de casa amb una guitarra guardada en un estoig de quadres escocesos. Duia uns auriculars blancs que també li permetien recollir-se el cabell. Al metro no podia dissimular la seva emoció, seguia escoltant Justin Bieber i quan deia les seves frases favorites, deixava anar un somriure.

Ja era al lloc on li havien dit. Va treure la guitarra i va començar a rascar les cordes amb les mans protegides per uns guants tallats. Feia fred. Si tot anava com li havien dit, Justin Bieber acabaria un acte promocional i passaria per aquell carrer en uns 15 minuts, i ella estaria allà. Ell la veuria, en un polígon industrial abandonat, amb fred, però tocant i cantant una dolça cançó. A partir d'aquí la seva imaginació adolescent esclatava.

La pluja va aparèixer i la sensació de fred es va fer intensa. El rimmel se li va escórrer. Estava pàlida i no parava de tremolar. No notava els dits. Havien passat 20 minuts quan una flota de cotxes va aparèixer del no-res. Enmig d'ells, una gran limusina blanca. Se li va encendre el cor. Va oblidar el fred, fins i tot es va descordar l'abric per lluir els seus encants. Es va humitejar els llavis i es va preparar pel gran moment.

La limusina va passar a una velocitat prohibitiva per aquella zona, la va esquitxar amb un toll d'aigua que hi havia a l'asfalt. Els cotxes van desaparèixer ràpidament en un horitzó desdibuixat per les llàgrimes que li vessaven dels ulls.

9 comentaris:

Carles Querol ha dit...

No sabia qui era aquest J.B. Crec que saber-ho és de l'únic que em penedisc.
No sé què és més trist, que no existim per als nostres ídols, o que creem aquests monstres com a ídols. I tantes coses més. Però tu fas com Txèkhov, que no jutges. Més bé al contrari, alces preguntes.

David ha dit...

aquí la única que menteix és la noia, que es posa sostenidors amb farciments. El J.B mai va prometre parar a saludar-la.
Ella es va endur una desil·lusió tan gran com la del noi que li tregui la samarreta i se senti estafat.

Joanaina ha dit...

La vida és un constant bassal per on passen els cotxes tot esquitxant-te el vestit i fent-te tastar el fang... No cal anar molt lluny per trobar ídols més palpables :)

Unknown ha dit...

Carles: ara em sento culpable per això de'n Justin. Potser el més trist és que els nostres ídols no siguem nosaltres mateixos, capaços del fer el que sigui pel que ens agrada. Gràcies pel teu comentari.

Dasoaz: En JB és un paio fred i calculador. És el mal. Segur que va dir que passessin pel toll d'aigua per esquitxar-la. Jo li dic Justín.

Joanaina: Com li deia al Carles, només amb mirar-nos al mirall en podem trobar un :)

Sílvie ha dit...

Ai pobrica!

A mi això em va passar amb el Laudrup. Bueno, no, però podria haver passat.


Oju amb els Manel que també les gasten fines. Si vas a tocar-los la guitarra, posa't impermeable.

Vicent ha dit...

la limusina anava a 120 oi? :P

Ester ha dit...

Només és una, potser la primera de les decepcions tendres de la vida, pobreta innocent, si al menys ho fes pel Serrat, jejeje ;P

Buk ha dit...

Ah, la tornada a la dura realitat...

M'ha agradat molt! Tinc predilecció pels perdedors. La trobo molt més interessant a ella que al putu Justin Bieber (amb perdó de la meva neboda)

Unknown ha dit...

Sílvie: Mira que ser de Laudrup quan hi era en Hristo...Impermeable per a mi, que se'm cau la bava :)...

Vinz: 120 ja és declicte, seria un bon motiu per ermpresonar en Justin.

Ester: Has d'explicar alguna anècdota amb el Serrat?? tu tocaves la guitarra no??? el romance de curro el palmo

Buk: Predilecció pels perdedors....gràcies per llegir-te el blog! ;)