divendres, 1 d’abril de 2011

Bodegó vivent

-Gonçalu!- diu el presentador mirant una sala d'actes plena d'avis. Un espai subtilment guarnit amb cortines engroguides amb els baixos ennegrits, taules amb hules florits i flors de plàstic enganxades en una ferma escuma negra oculta per gerros de procedència asiàtica. 

Un avi s'aixeca i puja a l'escenari. Es queixa de la seguretat social. El tracte despectiu que li han donat. La lentitud en les gestions. Les interminables esperes a les consultes. Quan acaba, els altres avis aplaudeixen el discurs.

Després surt l'Ovidi i repeteix la crítica, si bé ho enfoca des d'un altre punt de vista, més poètic. Després un altre avi, una mica avorrit, que provoca alguns badalls. I per acabar una àvia, que ho fa tot molt dramàtic, fins i tot sobreactua. Al final els quatre participants pujen de nou i el conductor de l'espectacle aixeca el braç de cadascun d'ells exigint els aplaudiments del públic per valorar quin és el guanyador del dia. Molt de circ romà.

Precisament, l'Ovidi és el vencedor. L'avi mig sord que viu a la segona planta, el mateix que quan talla els bistecs al menjador, no es dona compte i ratlla els plats amb els ganivets, provocant uns desagradables sons que l'han convertit en el terror dels àpats. La llegenda al casal és que el gos de l'Ovidi, un petit cocker, va morir torturat per aquests ultrasons.

L'Helena, l'entranyable velleta que fa mitja amb una lupa lligada al seu front amb una diadema d'esport, repassa els apunts preparant el discurs de l'endemà, les obres del Passeig de Sant Joan.

2 comentaris:

Unknown ha dit...

I quin és el premi? O sentir-se escoltat és el premi?

Unknown ha dit...

sentir-se escoltat ja és un premi...hola? eooo! em sents??