dimarts, 19 d’abril de 2011

Quan Phil Collins canta

La meva obra vital. Aquella que serà recordada una vegada mori. No parlo de fills o d'un atemptat massiu. Parlo d'aquell record que de sobte a algú li ve al cap i pot emplaçar en un escenari concret i amb una sonoritat singular. Un record latent, que el temps s'encarrega de difuminar, fins arribar al punt que no es sap qui ho va dir, o on ho es va sentir. Aquella sensació alzheimerosa que porta a enunciar "una vegada em van dir que...", quan es vol dir "una vegada va existir un record que...".

El més probable és que les meves paraules no es recordin passades unes quantes hores de la meva mort. Sí, alguna gravació amateur, el video de la comunió o alguna boda on encara es sentia la veu de pito de quan tenia 14 anys. Però al cap i a la fi, res.

Ser conscient d'això et converteix en una persona lliure de tota càrrega existencial. T'allibera de l'egocentrisme i de l'autocomplaença. Per què creure que ets poseedor de grans idees, o pitjor, de veritats, quan acabaràs enterrat com tothom?.

L'obra personal només es justifica per la felicitat que et porta a realitzar-la. I l'obra pot ser una solemne merda, pot ser desconeguda, pot ser una bogeria, pot ser qualsevol cosa que consideris obra personal. Pots utilitzar totes les hores del dia i pots dedicar-hi cinc minuts a l'any. El cas es que mentre notis com es desinflen els teus pulmons, el teu cor deixa de bategar i els teus ulls es tanquen, puguis pensar en ella i dormir tranquil.

Dit això, no sé què fer amb la meva vida. *

* humor

6 comentaris:

anna g. ha dit...

plas, plas, plas. dormi tranquil, mestre :)

David ha dit...

atemptat massiu contra AF.
Ja veuràs com seràs recordat i molt estimat.

Sílvie ha dit...

(ignorant el comentari d'aquest tal dasoaz)


el gos és una metàfora?

no és per res però quan et moris sempre quedarà un vídeo que et vaig fer en el que pujaves a un arbre. ja saps que tens fans. ahir me'l van tornar a demanar!!!!!

Carles Querol ha dit...

que bonic Barrut, que senzill ho fas!

Unknown ha dit...

gràcies Anna ;)

Dasoaz: osti que aquest cap de setmana estan donant la llauna per aquí...no donis aquestes idees

Sílvie: el gos sóc jo, no es cap metàfora. Vosaltres us heu cregut l'engany que us he plantejat dia a dia amb aquell cos d'aparença humana. Tinc fans!!! ué!! ara rivalitzo amb les Macedònia.

Viatger: Gràcies per parar en aquesta andana permanentment en obres :)

Vicent ha dit...

la mort li lleva la importància a tot i fa la vida més divertida :)