dimarts, 27 de setembre de 2011

Quan talles xampinyons humits

Un noia plorava a l'autobus. Ell va pujar-hi buscant el seient lliure que no hi havia. Va veure-la plorar i va dissimular, com la resta de passatge, que mirava de reüll.  Es va acomodar recolzant-se dret a la finestra, amb tota la discreció que va poder, va tornar a mirar-la. Pel seu cap passaven totes les possibilitats per les que la noia plorava. Es van creuar la mirada. No s'esperava trobar aquells ulls vermellosos i humits, i sense tenir temps per reaccionar, només se li va ocórrer aixecar el dit polze i pujar les espatlles preguntant-li en silenci si estava bé.

El gest va ser prou còmic com per esperar un somriure, però va obtenir un no i un mar de llàgrimes. Es va sentir culpable de fer-la tornar a plorar i potser per això els seus peus el van portar fins al seu costat i una vegada allà li va obrir els braços oferint-li una abraçada. Ella va acceptar. Mentre sanglotava i ell encara es preguntava què estava fent, ell es va saltar tres parades.

Ella sis.

8 comentaris:

anna g. ha dit...

Oh. M'agrada molt. Gestos bonics que es mesuren amb parades perdudes. Genial :)

Unknown ha dit...

Gràcies Anna! m'encanta que encara et passis per aquí...tal com ho tinc d'abandonat :)

anna g. ha dit...

El teu blog és un dels que formen la meva llista de lectures imprescindibles :)

estevemarta ha dit...

Que macoooooooo...imaginat que aixecàs el dit(cor), ella s'enfada i et fot un calbot que et deixa guenyo...i com o explicàs a casa ehhh
aiiiiii nen, un consell no utilitzis el transport public que es un perill constant.

Ester ha dit...

M´encanten les abraçades, m´emocionen, fan sortir sentiments amagats, reprimits... Una vegada em van abraçar pel carrer, d´aquets que les ofereixen gratuïtes... em va agradar molt.
Estimo les abraçades germanet

Carles Querol ha dit...

Se salten les parades de bus perquè encara avui el més important no és arribar a un lloc, sinó trobar humanitat en el trajecte.

M'encanta, Barrut.

Unknown ha dit...

Esteve: ja no agafo el bus pel que pugui ser, ara vaig a peu!

Ester: jo sóc més de copet a l'esquena, així una abraçada meva es valora molt més.

Viatger: un plaer veure't per aquí, perdona que aquest racó estigui una mica brut i deixat...l'aniré polint poc a poc.

Ester ha dit...

doncs no ho facis, així poses distancia.... bueno, amb segons qui potser si que va bé, però prova-ho... t´agradará, però ha de ser una abraçada sincera, eh??? hi ha abraçades que diuen molt més que les paraules ;)
A veure si escrius mes sovint, que ho trobo a faltar!!