dijous, 26 d’abril del 2012

Sabó de coco


El dia de l'entrevista de feina em van fer dutxar amb sabó de coco, em van donar una roba blanca de cotó i em van amidar. Un home baix d'uns quaranta anys es va acostar a mi i em va rodejar mentre em mirava de cap a peus i m'olorava amb discreció. Finalment va parar davant meu. -La feina és seva- va dir.

El primer dia de feina vaig entrar a l'edifici de 42 plantes, vaig agafar l'ascensor fins al pis 23. Vaig prémer el timbre de la porta 16 i es va obrir al cap d'un moment. Dins hi havien vàries guixetes, la 15 estava oberta i la clau penjava del pany. Hi havia la mateixa roba de l'entrevista i el sabó de coco. També hi havia unes sandàlies. Em vaig canviar i vaig dutxar-me.

8 minuts després entrava a una sala totalment blanca amb 4 portes. Em vaig emplaçar sobre un punt vermell com em van indicar. Llavors va entrar ell. Vestia de verd com un cirurgià i es cobria la cara amb una mascareta higiènica. Em va abraçar sense gairebé mirar-me. Al principi es va desfer als meus braços, després va recuperar les forces i es va aferrar a mi com si li anés la vida. Plorava. Mitja hora després va erguir-se, es va girar i va abandonar la sala per una de les portes. Ni es va rentar les llàgrimes.

Em vaig sentir estrany la resta del dia. No em van permetre fer pública la feina que feia així que no ho vaig poder comentar amb els amics; tampoc en tenia. Els dies següents vaig intentar descobrir més d'aquell misteriós home, però era difícil, no em deixaven parlar amb ell. Alguna vegada, mentre somiquejava entre els meus braços, vaig intentar articular una paraula, però ell cobria els meus llavis amb la mà ràpidament.

A la tercera setmana vaig començar a plorar mentre ell m'abraçava, volia entendre alguna cosa del què passava. De nit, a casa, em començava a plantejar si el que cobrava, una paga molt generosa, pagava la pena. Tot jo feia olor a coco i em fastiguejava. Els dies següents em vaig anar enfonsant. Entrava amb recança a l'oficina i em dutxava. L'home misteriós ja pràcticament no plorava, estava molt més sencer que jo. Un dia va marxar donant un sonor cop de porta. Deu minuts després, al vestidor, una noia m'informava que ja no necessitaven els meus serveis. Em vaig agenollar i li vaig suplicar entre llàgrimes que no ho fes. Que necessitava saber qui era aquell home. No hi va haver resposta.


5 comentaris:

Jaqme ha dit...

Sublim!

Marc ha dit...

Durant una època a la feina em venien sobtades ganes de menjar coco. Em va passar diversos dies seguits. Amb el neguit de saber el perquè vaig notar que coincidia amb les visites del meu cap. Suposo que aquelles setmanes va treballar del mateix que el protagonista del relat.

Unknown ha dit...

Moltes gràcies Jaume!

Marc: Quina casualitat! El millor en aquests casos és refugiar-se o en els auriculars o al bany ;)

Unknown ha dit...

Són els números de Lost??? Quina feina de merda!! Però el conte està molt ben redactat i com sempre curt. Jo vull més!!!!

Sílvie ha dit...

jo he pillat de seguida lo dels números de Lost!

jo vull aquesta feina. m'agrada el coco.

no surtis al balcó, murakami.