dilluns, 7 de gener de 2013

Antihistamínic

Aquella típica noia enamorada d'un paio super alternatiu, un indie. La que va al cinema Verdi i suporta la pudor a pols de les sales i la pel·lícula atapeïda de pauses cinematogràfiques. La que pren cafè amb l'elit de la societat cultural i s'amaga intentant assecar-se el nas que regalima mocs d'al·lèrgia malgrat haver-se pres un antihistamínic sabent que els seus companys de taula són en gran majoria posseïdors de gatets. La que remena el cul dolorit a sovint, intentant encaixar en aquella oxidada cadira antiga tan vintage.

Aquella noia que va al concert de tuba d'un prometedor músic hongarès i es passa el concert mirant de reüll els missatges de son pare al whatsapp. Que no es maquilla per no semblar una choni. Que pateix una cistitis per enfangar-se a Formentera. Que ha après a dir alguna expressió en francès per quedar bé, comme il faut. La mateixa noia que explica amb admiració tot el que fa amb la seva parella i ho explica des de la buidor més absoluta, des del desconeixement més absolut del que parla. Des de la distància més llunyana a la realitat a la que s'ha sotmès, ignorant que només s'ha enamorat del reflex d'un mirall o d'una bona foto.

A mi, algú així, m'enamora.

2 comentaris:

Carles Querol ha dit...

M'agraden les històries que donen peu a converses paral·leles, com aquesta:

"No le mintió sobre su vida porque él no le hizo ni una sola pregunta acerca de ella: no supo verla ni ver dentro de sí mismo porque estaba acostumbrado a enamorarse literariamente de mujeres que parecen llevar inscrita en la cara la sugestión de un misterio que resulta insoluble por la mediocre razón de que es inexistente."
Antonio Muñoz Molina, El Jinete polaco.

Unknown ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.