La Cèlia va morir. Estavem esmorzant els tres i de sobte el seu cap va deixar de lluitar contra la gravetat i es va precipitar sobre la taula. El seu cos va adoptar una posició grollera amb els braços caiguts als costats, mig agenollada i recolzant tot el pes sobre la seva barbeta. Els seus cabells es van embrutar de molles i sucre. La llet del bol de cereals, que havia caigut amb l'aparatosa caiguda, regalimava per les potes de la taula mentre en Lluís i jo ens miravem sense saber com reaccionar. Vam aixecar-nos mentre empassavem com podiem el pa torrat i la vam traslladar al sofà on vam comprovar que no tenia pols.
Vaig buscar per tot el meu cos el mòbil, fins que el vaig trobar i em vaig disposar a trucar a urgències. Però en Lluís m'ho va impedir posant les seves mans sobre les meves amb un gest de resignació. Em va dir que entengués la situació, que no estaven bé econòmicament. "Estaven".
Eren dos quarts de nou, hi havia poca gent pel carrer i teniem accés directe de la vivenda al pàrquing. Vam baixar el cadàver de la Cèlia com vam poder després que en Lluís m'expliqués com anava l'assegurança de la moto; en cas d'accident, el conductor de la moto no tocava ni un duro, però l'acompanyant si. Amb això es benefeciaria de dues assegurances i d'uns calers que servirien per donar-li un enterrament digne a la seva estimada.
Encara no sé com vam aconseguir colocar la Cèlia com a passatger de la moto que conduia en Lluís, la vam lligar amb un pop a la moto. Vam quedar a la cantonada, on el Lluís s'estimbaria a certa velocitat contra un contenedor. L'últim que recordo d'ell és el somriure irònic que vaig veure a través del casc, conscient d'aquella dramàtica escena amb el cos de la seva dona morta darrera d'ell. Després només recordo sang i llàgrimes.
