dijous, 7 de maig del 2009

Sardenya, 22:40h



Perdo tota esperança, de fet vull marxar però com hi ha tanta gent al bar no puc sortir sense molestar. Enfonso la cara entre les meves mans i em deixo portar per la decepció, però és una sensació estranya, una decepció no decepcionant. Aquest any aquests jugadors et fan sentir orgullós de ser del Barça.

Aixeco el cap tímidament i veig que estem atacant a la seva àrea, tinc impulsos d'arrencarme la panxa amb les mans, m'estiro dels cabells, perden la pilota, em trec les ulleres, Iniesta xuta de lluny i gol. El bar sencer salta cridant amb els braços a l'aire, com si fòssim tots devots del Déu Ra. Com si treièssim un fora de banda imaginari.

M'abraço a la Eli, a l'Esteve, al Gus, la Marta, la Patrícia, amb un tio que ni conec, amb un altre tio que tampoc conec, un borratxo em dona un cop a l'esquena i em diu visca el Barça i visca Catalunya amb accent llatinoamericà. No em surten les llàgrimes perquè estic massa acollonit, així que dono la patètica imatge d'algú que està plorant, però sense llàgrimes. Em converteixo sense voler en un Keanu Reeves improvisat fent una escena dramàtica. Em parlo amb els amics i la família pel mòbil. Potser si que és més que un club.

Quina onada d'amor...Visca el Barça! (i lo puto Gusiluz)

3 comentaris:

Rubèn ha dit...

Així m'agrada. Contingut com el Keanu, reservant-te per la final!

elisabet ha dit...

Perque tu amb la alegria no t'enrecordes però et vas abraçar al tio més friki del bar.

estevemarta ha dit...

No vas ni sopar....la gana va valdra la pena, no podias ni tragar, ni Cocacola... i tu plantat alla dret darrera meu que sabies que fer...pammm
Iniesta...ho aveu visttttttt....
gollllllllllllllllllllllll
terratremol barçitissssssssss.
Copa,Lliga, Championssss