Provença, 25h

Era una tarda d'aquestes de mòbil descarregat quan vaig descobrir que caminava 10 centímetres per sobre del terra. Les faroles apagades s'encenien i il·luminaven el meu camí, em recreava en el reflex de la llum a l'asfalt mullat. Després vaig descobrir que podia patinar sobre l'aire i desplaçar-me més ràpid.

Al cap d'una estona vaig relliscar precipitant-me ràpidament cap a la pared d'un edifici, sort que estava fet de núvols de sucre!, la cara em va anar a parar a una gran finestra i vaig mossegar el marc, que era de xocolata. Les dents però se'm van començar a caure, les treia sense força amb els dits i les vaig perdre totes.

Quan vaig sortir de l'edifici només vestia una samarreta, feia un sol espatarrant i tothom reia i ignorava que estava semidespullat, jo patia una mica perquè podia veure com un tsunami arribava pel mar, però pel Tibidabo no hi havia una visió gaire tranquilitzadora, llamps, pluja i gran incendis. Un terratrèmol va sacsejar la ciutat mentre iniciava un menage a trois i tres tornados donaven dramatisme a l'escena.

Llavors em vaig adormir i vaig tenir un somni molt avorrit.