El dia següent es van acomiadar en una freda sala d'espera decorada amb cartells publicitaris amb la imatge d'una nevera amb l'eslògan "Obre-la quan vulguis". Simpàtiques dones amb bata blanca els van cridar i van portar-los a les respectives sales de criogenització. Tots dos van tancar els ulls, tots dos van pensar amb l'altre.
150 anys després van despertar, es van retrobar en un món estrany que els va agradar, però encara els va agradar més l'oportunitat de mantenir-se joves al llarg dels anys. Així van començar una cursa contra el temps, quatre aventures més esquivant-lo, passaven el temps suficient a una època com per reunir suficients diners per tornar a fer-ho.
A la sisena, 1.300 anys després de l'inici de l'aventura, en Miquel va tornar a despertar, les seves pestanyes seguien blanques i notava l'horrorós mal d'estómac que li produïa la reanimació. El reconfortava pensar que aviat es trobaria amb la seva eterna estimada. Però aquesta vegada hi havia alguna cosa diferent. Un holograma tridimensional el va fer seure a un despatx per dir-li que lamentablement la Lourdes no havia pogut despertar aquella vegada.
Va abandonar corrent la clínica, estaven al subsòl, havia de pujar els ascensors que el conduirien a la superfície. Va escapar de totes les mans que el van impedir anar a l'exterior, va obrir totes les comportes que va trobar, per fi va sortir i va poder veure una debilitada llum de sol, com una posta de sol. Notava que li faltava l'aire. Trobava a faltar la Lourdes, la seva pell s'anava cremant, i mentre queia de genolls, l'horroritzava l'estranya sensació de no poder plorar.
7 comentaris:
uf!
la 'moralèja' seria que val més desintegrar-se en aquesta vida i època? per què, vols dir que el món durarà tant de temps?
bona història!
jo em criogenitzaria em aquest precís instant.Crec que no suportaria saber que tinc 1300 anys, t´imagines les espelmes del pastis???
Joan de Peguera? Quants records.
Per cert; Pobret!!!!
Elur: La moraletja és "no deixis que l'amor és refredi" jajajaja que cursi. La moraletja és "paga sempre una bona mútua" ;)
Ester: Segurament amb els anys podrem apagar les espelmes amb el pensament! no cal patir, però a veure qui és el xulo que va amb un dni de fa més de 13 segles d'antiguitat!
Ini: Hi he passat moltes hores a aquell carrer, com oblidar-lo!
La historia es bona, i aprofundeix en un debat interessant sobre la felicitat i l'amor infinit, diuen els experts coses com;
lo important no es arribar aconseguir allò que desitges sinó el que fas dia a dia per arribar assolir lo, i tot els bons moments i a vegades insignificant però que queden en la retina,
exemple:un relaxant bany de matinada en una platja Menorquina avanç d'iniciar el retorn a casa i al treballar, Do you remember?
I remember, amb el temps pràcticament ni recordo que tonelades de mosquits em perseguien, m'he quedat amb el més bonic.
Per cert nen, què profund...això deu ser el que dona ser pare... ;)
No es aixo, jo crec mes en les canes que em surten en el.....
Normalment soc aixi, però m'amago rera la mascara mes fàcil, el típic tio guapo i super guay amb tothom i que s'enrolla super ahhh tinc pasta per avorrir a un banquer, en comptes de ensenyar-vos la cara mes humana i profunda de mi i avorrida també, perquè mira que soc avorrit quan em poso aixi........prouuuu, crec que tinc un dimoni dins meu que em fa escriure aquestes cosessssssssssssssss....helpppp
Publica un comentari a l'entrada