dijous, 15 de juliol del 2010

Diputació, 15h

Suposo que més d'una vegada heu pensat com deu ser treballar a un pàrquing, imagineu que la persona que hi treballa s'entrega a la depressió que comporta estar tancat a un lloc sense una engruna de llum.

El Sr. Lluís entrava ben d'hora a treballar. Durant més d'un any vaig observar els seus costums així com la seva curosa manera de treballar. Tenia el pàrquing net com una patena. Tot el barri el coneixia, i viceversa. A mig matí agafava una taronja i dins la seva petita cabina, la pelava i se la menjava sense tacar res. El rodejaven una sèrie de caixes plenes de fitxes de llogaters o propietaris de places de pàrquing. Una bufanda del Barça. De tant en tant sortia a peu de carrer, on es fumava un caliquenyo vestint el seu inseparable batí blau.

En Lluís m'havia avisat d'una plaça davant de la meva, per si m'interessava. Com l'anterior llogater em pujava el preu li vaig dir que si. Davant meu va trucar al propietari per dir-li si me la deixava més barata. I així ho va fer. En Lluís és un home que sap convèncer a la gent, perquè com em diu "som persones".

Mentre parlava amb ell em va dir que es jubilava. En cinc minuts de xerrada, tres persones van venir a acomiadar-lo. Una senyora es va emocionar i es va posar a plorar, en Lluís va somriure i la va tranquil·litzar assegurant que encara no era mort. Però la senyora plorava també per una figura que si ha mort, la de l'home de barri, que converteix un barri en un petit poble. La d'un home, que tot i treballar on treballava, omplia de llum l'indret més fosc.

Ara tres treballadors l'han substituït, desconec com es diuen.

8 comentaris:

Unknown ha dit...

Durant 6 mesos cada cop que em veia, preguntava; on va?
No dec tenir una cara fàcil de recordar.

Vinz ha dit...

Òstia que maca aquesta entrada!

I m'has confirmat que també eres un as en camps d'antropologia! ;)

anna g. ha dit...

Quants senyors lluís hi ha als calaixos de la memòria... :)

Unknown ha dit...

ini: El què passa es que sembles una lladre ;)

Vinz: Gràcies home!

Anna: És que la nostalgia és perversa...però m'agrada paralr amb ella de tant en tant

Ester ha dit...

Hi ha Srs. Luïsos veïns, botigas, amics i germans, tu per mi ets el Sr. Lluis que em fà més llum, guapo!!!

neus ha dit...

Tinc la sort de ser de poble i de conèixer prous Lluïsos i prous senyores Maries... a vegades 'hàsta' masses en conec :P
Un bon home en Lluís, això sí que no es troba tan sovint.

Unknown ha dit...

Ester: va dona va!! jo no sóc socialment adaptable com 'autèntic Sr. Lluís

Elur: Si vas anar al Marroc deuries veure la vida al carrer que hi ha...aquí tinc la sensació que tots els que estan al carrer xerrant semblen pidolaires o delinqüents

neus ha dit...

a mi m'agrada veure com es troben a mitja tarda o al capvespre per fer petar la xerrada, la gent del poble de tota la vida i els nou vinguts i m'agrada veure-ho a ciutat, on tots anem tan tancats que hem ignorat costums tan antigues com la vida.
Ara si no et trobes en un bar no et trobes enlloc.