Enamorats, 18h

Ella seia rere un mostrador que només deixava veure la seva cara, vestia una pulcra bata blanca amb tres bolígrafs guardats a una petita butxaca a l'alçada del pit. La llum que es filtrava per una d'aquelles finestres on hi han enganxat un plàstic per evitar que el sol es faci molest li donava al seu cabell recollit una tonalitat vermellosa. Contestava el telèfon amb uns auriculars amb micròfon integrat. Les seves faccions eren dolces i atenia amb un somriure d'orella a orella.

Donava la benvinguda als pacients del doctor i després els passava un petit rebut on havien de signar. Ho guardava tot dins l'arxiu. Quan acabava la jornada xerrava una mica amb el doctor, preparaven l'agenda de l'endemà i s'acomiadaven. Llavors naixia el seu univers particular dins aquell minúscul espai.

Obria l'arxiu per comprovar totes i cadascuna de les firmes, les mirava somrient, les repassava amb el seu bolígraf verd com si volgués imitar-les. Les signatures tremoloses li provocaven nostàlgia, pensava en l'avi o avia que ho havia signat. Li divertien les signatures infantils que normalment eren el nom del pacient amb una perfecta lletra rodoneta. La gent decidida signava amb força sobre el paper, la insegura utilitzava poca tinta, les persones complexes tenien firmes amb molts garbots i així un interminable ventall de gent a la que ella etiquetava. Però aquell dia li va sobtar la signatura d'un pacient, la va trobar la signatura més bella que mai havia vist. Va recórrer amb els dits totes les seves traçades, cosa que mai feia per evitar que s'embrutés el paper. Fins i tot la va ensumar de ben a prop per olorar la tinta.

Va revisar la fitxa del pacient per comprovar que es tractava d'un noi dos anys més gran que ella, havia tingut una fractura de turmell i estava en recuperació, en dos setmanes tornava a la consulta.

Aquelles dues setmanes va tenir la sensació d'estar boja per enamorar-se d'una persona per la seva signatura, però no podia negar els seus sentiments. El matí previ a la visita es va empolainar com mai, i pel passadís que portava a la consulta, els seus companys i companyes li van dir tota mena d'afalacs.

La jornada va passar com si la sorra del rellotge fossin pedres immenses. Tres hores després ell va arribar. Ella es va ruboritzar. Ell li va parlar, però ella va ser incapaç d'articular paraula. No podia parar de mirar-lo mentre el cor li bategava més fort que mai, conscient que no havia errat en el seu anàlisi. El doctor acomiadava una altra visita i es va trobar amb l'estranya escena. Somrient va donar-li la mà al pacient i el va fer entrar a la consulta mentre ella recuperava la consciència.

Ella va acomiadar a la pacient que acabava de sortir. Al cap de deu minuts ell va sortir de la consulta resolt, i ella va baixar la mirada i es va concentrar en donar-li una correcta atenció.

-El doctor li ha dit que torni?- va xiuxiuejar ella.
-Si, en dos setmanes- va dir ell.
-D'acord...li importaria fer una signatura aquí si us plau- va dir ella mostrant-li el paper.
-Li importaria que quan plegui anéssim a prendre un cafè?- va dir ell.