Belén Esteban

Vam segrestar la Belén Esteban. Potser us farà gràcia, però es tractava d'un pla premeditat i molt rumiat. L'Enrique i jo vam estar dibuixant plànols, instal·lacions, establint un calendari d'actuació i gastant molts diners en l'operació.

Havíem vist per televisió on era l'escola de la seva filla. Va ser molt fàcil seguir-la fins allà. Pel carrer, quan ella anava a buscar a la nena, l'Enrique s'hi va abalançar amb un mocador xop de cloroform. La va adormir i arrastrar fins al cotxe on esperava jo. Vam sortir ràpidament i dos quilòmetres més endavant arribàvem al garatge sense aixecar cap sospita.

La vam deixar estirada sobre un matalàs al pis que haviem llogat. Un pis totalment buit, sense telèfon, televisor ni ràdio. Amb les persianes baixades, bloquejades i sense finestres. Tenia menjar suficient i un bany comfortable. L'únic que hi havia en tota la casa era un retrat de la seva filla.

Dues hores més tard ella despertava amb un mal de cap horrorós. Vam deixar-li preparat un got d'aigua i un gelocatil. Estava en una sala gran. Va cridar. Va renegar. Va donar cops. Amb les hores va advertir que no hi havia cap manera de veure's. Cap mirall. Va anar a l'altra habitació i tampoc n'hi havia, ni al bany, ni al que semblava el rebedor. Desesperada va anar a la cuina a veure si hi havia cassoles, però totes eren de fang. Ni paper d'al·lumini. Van passar dos dies i l'únic que l'obssessionava era veure's reflexada. Va tenir un atac de pànic, i mentre cridava i plorava, va veure el retrat de la seva filla, el va agafar amb mans tremoloses, va arrencar el marc i la foto amb desdeny i es va poder veure reflexada al vidre. Era ella.

Llavors vaig parar l'emissió que havia mantingut davant el televisor ininterrompudament a tres quarts del país sense que ningú ho pogués aturar. Una hora més tard, l'Enrique i jo erem a l'aeroport, informàvem a una cadena de televisió on estava el pis i la clau que l'obria. Agafàvem un avió i tres hores després, a una platja de Menorca, brindàvem amb pomada per la nostra gesta.