Quan olores un llibre nou

Ella tenia un dels noms més estranys que es podien triar per una filla. Pràcticament impronunciable. Així seria original havien pensat els pares. A classe detestava que arribés el moment en que es llegís el seu nom, moment en que els seus companys reien mentre ella se'ls mirava amb desgana, lluien ortodòncies farcides de trossos d'entrepà de tonyina i feien aquells gestos tan exagerats de l'adolescència.

Cercava refugi i passava els vespres tancada a la seva habitació abraçada a un peluix ignorant els seus pares. Poc a poc la música va entrar a la seva vida. Va conèixer aquell autor del que tots ens enamorem en un moment o un altre. Es va comprar tots els seus discs. Escribia les lletres de les cançons i les repassava mentre les cantava baixet. Cors, estrelles i els noms d'ells dos escrits per tot arreu. Íntimament li havia permés al seu ídol conèixer el seu nom i acceptar la situació amb naturalitat. Així devia ser l'amor pensava.

La seva condemna però, era que en cap de les cançons el cantant esmentava el seu estrany nom. De fet, cap cantant l'havia dit mai, però allà estava ella aquell dia d'abril, esperant en una cua inacabable que ell li signés l'últim treball. Va arribar el torn i quan ell li va preguntar el nom ella va respondre. I ell, després de repetir-lo, va dir -quin nom més bonic-.