
Recorda quan amb els seus companys s'aferraven a les barres de la part posterior del camió. Sentien el vent a la cara. Els contenidors estaven plens i sempre trobaven algun moment per a rebuscar entre les restes algun tresor. Ara aquesta recerca s'havia convertit en patrimoni de gitanos i negres subsaharians, que cercaven qualsevol reliquia amb les seves furgonetes destartalades o amb carrets de compra.
La nostàlgia és aquell fantasma que et busca pels carrers quan a la nit hi passeges sol amb les mans a les butxaques. És aquell mirar perdut i lacònic, aquella pausa vital que no ens deixa viure si ens hi aferrem. Tant estúpida que costa d'entendre, fins al punt de recordar-li a un escombriare com s'emmerdava les mans amb un somriure als llavis.
1 comentari:
ostres.... jo estic impregnada de nostàlgia, ecs.... com un pringue que s´enganxa irremediablement, com la sorra fina s´enganxa a un cos mullat, com el pollastre arrebossat ;) També però un petit sentit de l´humor.
Publica un comentari a l'entrada