Un escombriaire activa el mecanisme del seu camió per pujar el contenidor de rebuig. Mentre la brossa cau, es sent reflexat en l'aire. Aquell veure't en la distància que et dona la nostàlgia. Recorda quan amb els seus companys s'aferraven a les barres de la part posterior del camió. Sentien el vent a la cara. Els contenidors estaven plens i sempre trobaven algun moment per a rebuscar entre les restes algun tresor. Ara aquesta recerca s'havia convertit en patrimoni de gitanos i negres subsaharians, que cercaven qualsevol reliquia amb les seves furgonetes destartalades o amb carrets de compra.
La nostàlgia és aquell fantasma que et busca pels carrers quan a la nit hi passeges sol amb les mans a les butxaques. És aquell mirar perdut i lacònic, aquella pausa vital que no ens deixa viure si ens hi aferrem. Tant estúpida que costa d'entendre, fins al punt de recordar-li a un escombriare com s'emmerdava les mans amb un somriure als llavis.
1 comentari:
ostres.... jo estic impregnada de nostàlgia, ecs.... com un pringue que s´enganxa irremediablement, com la sorra fina s´enganxa a un cos mullat, com el pollastre arrebossat ;) També però un petit sentit de l´humor.
Publica un comentari a l'entrada