Sant Feliu

La sorra de la teva platja blanquejava la pell bronzejada dels banyistes i tu els rentaves amb cada bany. Les algues s'enganxaven als peus i la plataforma amb el trampolí oxidat es fixava al terra ofegat amb unes cadenes que semblaven no tenir fi. Les pedretes del passeig s'incrustaven als meus genolls ferits d'aprenent de ciclista. Al final de les escales hi trobava un refugi vigilat per un paracaigudista de plàstic que penjava d'un cable elèctric any rere any. Al terrat, la pintura blanca exposada al sol feia olor a estiu.

Aquest any t'he tornat a veure des d'un apartament robat a la muntanya. La roca suava a través de les seves parets decorades amb quadres desubicats; quadres amb imatges bucòliques d'unes vaques pasturant davant unes muntanyes nevades. I llavors sortia al balcó i si, els pins xiulen amb el vent, i el contrast del blau i el verd és preciós. I les brutes però estimades gavines. I el teu aire, que mantindrà tots aquells somriures i plors ingenus per sempre i potser em faran un nus a la gola quan el torni a respirar. Però has perdut la dolçor i ja no fas olor a pólvora.

Malgrat el temps, gràcies.