Antihistamínic

Aquella típica noia enamorada d'un paio super alternatiu, un indie. La que va al cinema Verdi i suporta la pudor a pols de les sales i la pel·lícula atapeïda de pauses cinematogràfiques. La que pren cafè amb l'elit de la societat cultural i s'amaga intentant assecar-se el nas que regalima mocs d'al·lèrgia malgrat haver-se pres un antihistamínic sabent que els seus companys de taula són en gran majoria posseïdors de gatets. La que remena el cul dolorit a sovint, intentant encaixar en aquella oxidada cadira antiga tan vintage.

Aquella noia que va al concert de tuba d'un prometedor músic hongarès i es passa el concert mirant de reüll els missatges de son pare al whatsapp. Que no es maquilla per no semblar una choni. Que pateix una cistitis per enfangar-se a Formentera. Que ha après a dir alguna expressió en francès per quedar bé, comme il faut. La mateixa noia que explica amb admiració tot el que fa amb la seva parella i ho explica des de la buidor més absoluta, des del desconeixement més absolut del que parla. Des de la distància més llunyana a la realitat a la que s'ha sotmès, ignorant que només s'ha enamorat del reflex d'un mirall o d'una bona foto.

A mi, algú així, m'enamora.