El penjat

No necessitava agafar un avió que el portés a Lapònia per desconnectar. Ni un spa amb l'aire carregat d'aigua. No necessitava un massatge relaxant, ni una novel·la, ni una cançó. Ni fer el cim d'una muntanya, ni capbussar-se dins un mar a la temperatura perfecta.

Ell simplement entrava a l'ascensor de l'oficina. I ja està. Només hi entrava, sense prémer cap botó. I al cap d'uns segons es sentia totalment relaxat. Abandonat en aquell túnel de formigó només subjectat per cables. I s'imaginava l'alçat de l'edifici, com si fos un pastís i algú l'hagués tallat amb un ganivet, just arran dels ascensors. I allà estava ell, amb els ulls clucs i somrient dins aquella petita nau ingràvida, oblidat tant ell com l'ascensor de la seva tasca diària.

I aquesta sensació d'inactivitat s'accentuava perquè ningú cridava l'ascensor. Es sentia afortunat i tranquil. De sobte el motor es va encendre i tot es va posar en moviment, va agafar aire mentre l'ascensor baixava i finalment s'obria. Van pujar dues persones parlant animosament fins la cinquena planta. Ell va prémer l'última planta, on uns trenta metres el separarien del terra. Va tornar a sentir aquell pessigolleig a les cames i es va preguntar quan el tornarien a fer baixar.