El cony de vell

Un cony de vell passeja pel carrer amb uns antics auriculars amb radio integrada, d'aquells quadrats que incorporen una petita antena telescòpica i rodetes per sintonitzar l'emissora i controlar el volum.

El cas és que avui, al despertar, s'ha sentit nostàlgic. El cony de vell ha sortit a passejar i ha sonat una cançó que li ha recordat inevitablement als seus anys de joventut. Com sempre ha enyorat el mateix; en definitiva això de la nostàlgia només estableix 4 o 5 moments irrepetibles, que no extraordinaris, al cervell. Ha sentit enveja per no haver fet com els rockers de l'època, haver mort als 30 d'una sobredosi, o totalment alcoholitzat, o despenyant-se amb un descapotable pel Garraf.

Quan ha arribat a l'alçada del carrer Aragó, el cony de vell ha tancat els ulls i ha creuat tranquil·lament en vermell. Des d'un pla zenital hem pogut veure que al seu pas semblava que portés un escut protector invisible, els cotxes l'han esquivat, increpat i insultat, però ell ha arribat a l'altre vorera, ha tornat a obrir els ulls i en veure's-hi reflexat a l'aparador que li queda al davant, s'ha tornat a sentir jove. Un dia més.