De cop em teletransportava a les històries que havia sentit d'Amudsen i d'Scott. I em feia les meves pel·lícules. Com que estaria bé viure en un desert de neu, aïllat dins un iglú, on el gel i el cel s'unissin per darrera amb pestanyes empastifades de cola. Com aquelles maquetes del tramvia blau que em comprava el pare i que normalment acabaven fetes un nyap.
Un lloc aturat en el temps que em permetés concentrar-me, i que, quan estigués preparat, disposés d'un ascensor que em portés cap avall, tan avall que l'horitzó girés 180 graus convertint-se en el món que conec. Amb la gent que conec. Amb les meves obligacions. Sortiria de la cabina i res hauria passat en la meva absència. Platja, cel blau i avions tirant pilotes de nivea al mar.
