dilluns, 4 de maig del 2009

Esglèsia de Sant Cristòfol, 13h.

Entro a la casa de Déu per celebrar la comunió del meu nebot. Si alguna cosa tenen les esglèsies són moments per a reflexionar. Al principi el nen que porto dins encara vol fer alguna pallassada per riure, però a mida que avança la cerimònia vaig abandonant el meu cos, em converteixo en una petita particula que surt del cos i que sobrevola l'esglèsia veient la gent que seu als bancs.

Passejo per sobre les espelmes i les seves flames es mouen al meu pas. Entro al confessionari i fantasejo amb les veritats que s'hi diuen. Em fico dins dels tubs de l'orgue, d'alguns hi surto més gran, d'altres més petit. Pujo fins la cúpula i em sento poderós, capaç de viatjar on vulgui, de creure el que vulgui, el meu cos és allà abaix abandonat al tediós discurs del mossèn, parla d'obligacions, de culpabilitats, de pors. No baso la meva existència en la por de viure, vull gaudir de la vida, no crec que això sigui hedonisme. Em recolzo a una petita finestra que deixa passar la llum del sol i de cop apareix un ocell, com si fós l'esperit sant.

-Ningu hauria d'apropiar-se la fe- li dic.

La seva mirada distant recorre l'esglèsia fins que m'acaba trobant.

-Tenim por a abandonar la religió perquè l'associem a la fe, potser aquesta és la gran victòria de l'esglèsia- li torno a dir

Espero la seva resposta però surt volant. Una dona destroça el Virolai mentres mou els braços ritmicament, guiant una orquestra imaginària. Torno amb el meu cos.

2 comentaris:

lydia ha dit...

sigue asi,en tu cuerpo y enhorabuena por el BARÇA y por tu blogg. la suegra

Anònim ha dit...

m´agrada, és poetic, m´ho imagino,m´hi veig, m´identifico amb el teu cos....