dimecres, 22 de juliol del 2009

Concili de Trent, 15h



Pels carrers de Barcelona hi passeja un home jove, molt alt, amb aspecte deixat i amb un caminar desgarbat. El pél llarg li tapa la cara i s'ajusta el pantalons a la cintura amb un cable d'electricitat. Sempre va capcot perquè té la misteriosa obsessió d'anar agafant burilles del carrer.

Al principi pensava que ell era pobre i que anava agafant les burilles per acabar fent una cigarreta amb totes les restes, però un dia el vaig seguir i vaig descobrir la veritat.

El "colillero", que era com jo el coneixia, vagava pels carrers amb el cor trencat, cercava a la seva estimada de qui només podia recordar el seu aroma i l'únic que el feia sentir prop d'ella era olorar aquelles burilles que s'havien mesclat amb l'olor de la mateixa colònia que ella utilitzava. Les guardava a una bosseta de plàstic, i al capvespre, a la llum de la mateixa lluna que els va acompanyar tantes vegades, agafava les burilles i les ensumava mentres les llàgrimes li rentaven la cara.

4 comentaris:

Unknown ha dit...

Que romàntics que estem, serà la calor?
M'agrada molt el text. Cada dia vas millorant.
GUAPOOOO!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Unknown ha dit...

Que romàntics que estem, serà la calor?
M'agrada molt el text. Cada dia vas millorant.
GUAPOOOO!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Unknown ha dit...

Merda!!
Ja m'ha tornat a passar el mateix.

Sílvie ha dit...

Pobrico!