diumenge, 10 de gener del 2010

Carrer de la ciutat, 15h

En la petita galàxia que conformen les persones que coneixem, el talent exerceix una força gravitacional que ens atrau. Per desgràcia, el poder no sempre va lligat al talent i si no es produeix aquesta associació, ens desconcerta. Sempre seguim als líders naturals a la nostra vida: al més popular del col·legi, al que juga millor a futbol, als pares, etc.

Quan les figures del poder ens decepcionen, cosa que passa molt a sovint, ens convertim en meteorits perduts en un vast univers, i la tendència que seguim la gran majoria és la del conformisme. La força gravitacional que sempre ens havia atret canvia i ens veiem atrets per la foscor.

Ens reunim als bars amb amics i vomitem les coses que no ens agraden de la nostra vida, i fem que la gent que orbita al nostre voltant caiguin en la mateixa tristor. Ens convertim en persones entristidores.

El talent ens porta a crear i a destacar, però és més fàcil plorar i destruir. Com sempre, el camí difícil és el més reconfortant.

 Combatirse a sí mismo es la guerra más difícil. Friedrich Von Logau

3 comentaris:

Sílvie ha dit...

nosaltres quan ens reunim amb els amics no vomitem eh, només juguem a cartes (i perdem).

molt bo el post, d'això en volem una cançó!

Anònim ha dit...

jo procuro no vomitar, encara que de vegades potser si que ho faig. Però vomitar és una cosa que tots podem fer en un moment determinat. El que no m´ agradaria gens és descobrir que sóc una persona entristidora, crec que em moriria de pena... Espero que no ho diguis per mi

Unknown ha dit...

Sílvie: Es podria dir Universos infinitos!

Anònim: Clar que no va per tu! va més per una de les meves germanes...per cert, molt bó el Lazarillo. Tu ets una devoradora de felicitat :P