Passeig de Sant Joan, 9h

Torno a estar avorrit a la feina, el tabac està a la taula com a únic símbol de llibertat. Avui la música no sona bé, Bombay bicycle club, Mew, Edward Shape and the magnetic zeros...em sonen vulgars, així que deixo que Little joy em rescatin. 

Ja no em queden ni ungles ni pells properes per mossegar, em concentro en el meu teclat i teclejo sense sentit. Què bonic és el só de teclejar quan és propi, quan és d'un altre fa bastanta ràbia. Com el só dels passos, o dels glaçons de gel. 

Decideixo enfonsar els dits sobre el teclat, i per a la meva sorpresa les tecles s'han convertit en tecles de nata. Segueixo enfonsant els dits i descobreixo que no hi ha límit, entro el canell, el colze i a l'alçada de les espatlles aixeco la vista per veure si hi ha algú a l'oficina. Ni Déu. Torno a enfonsar-me, ara hi entro decididament el nas i després hi entro la cara sencera. 

A dins hi puc veure un món totalment diferent, la nata del teclat, de color negre, ha caigut sobre la gespa de color rosa. Els arbres em rodegen, però no tenen fulles, són núvols de farina negra. Avanço per un camí ben marcat, ara caminant ara nedant. Em trobo amb el senyor Pantone, un home que vesteix de blanc i negre i renega dels colors. Em dona una poma blanca i se'n va. Vaig a donar-li una queixalada però de sobte noto que algú estira els meus peus cap amunt. Jo m'hi vull quedar i m'hi resisteixo. Impossible, la força que m'estira és superior. La dona de fer feines em sacseja i desperto. La baba em regalima de la boca, té gust a poma. Torno a ser al món real, al món on les menstruacions es sincronitzen i les botzines dels cotxes sonen en fa.