Casanova, 17h

Un altre dia més. Ja han obert. Les llums neutres s'encenen i m'il·luminen. El marc de fusta que em rodeja de fa més de trenta anys observa l'escena impertèrrit. Estic sol a una sala d'uns vint metres quadrats. Les parets són blanques. La gent comença a passar poc a poc, primer grups d'estudiants, després avis que aprofiten els descomptes per a jubilats i per la tarda apareix gent jove interessada en la cultura o que simplement fan el paperet d'intel·lectual mentre em miren distrets. Alguns llegeixen la petita fitxa que està al meu costat, on hi figuren les meves característiques així com l'home que em va pintar.

Però aquesta tarda un jove em mira fixament, m'ha mirat des de diferents punts de vista, assegut i dret. La seva expressió sempre ha estat interrogant. Per primera vegada en força temps m'he sentit incòmode. Els humans miren cruament els quadres, no tenim cap intimitat. Per desgràcia jo sóc un quadre abstracte i tinc poca vida, la que els humans m'atribueixin, a altres llocs he conegut alguns paisatges romàntics amb cèrvols, persones i natura que feien pinya davant d'aquesta nuesa a la que ens sotmeten. Va bé tenir companyia quan comença la negror de la nit al museu. Com envejo aquell Delacroix que vaig conèixer al Louvre.

El noi s'acosta amb cara de pocs amics, per un moment penso que serà un boig que em vol estripar. Però es queda dret a dos pams de mi i em crida "No t'entenc!!". Mostro indiferència. Un daltònic més.