Meridiana, 9h

Un armari immens. La fusta dels prestatges descansa cremada pel temps. Una princeseta coberta per un dit de pols regna sobre una petita caixa rosa, mira encuriosida el paisatge que li ofereix la porta oberta. Olor a naftalina.

Ell jeu al llit, recolza les mans als pòmuls i es treu les sabates amb el peu contrari. Es despulla. Deixa que la fresca de la nit estiuenca entri per la finestra i apaga el llum. S'estira. Vol dormir però el seu cap no el deixa. Posa un braç sota el coixí com a ell li agrada però no funciona. S'abraça amb un braç, amb dos, intueix la presència d'un mosquit, i amb el seu cos nu es recargola fins adoptar una posició fetal de protecció. Té els peus freds i els encreua. Entra força aire. S'encongeix més, tensa totes les articulacions i de sobte es troba fet un nus. Un nus humà. Una massa de carn i ossos amb forma poc definida de la que no se'n pot sortir.

Obre els ulls intentant entendre la situació, es veu lligat per les seves pròpies extremitats i vol cridar però està tan encongit que no pot ni articular una paraula. Lluita durant hores, pensa que potser amb la suor se'n podrà desfer. El sol apareix per veure la seva lluita en va. L'únic que pot veure ell és el sostre blanc i una part de l'armari. La princeseta el mira i li somriu durant dies. Ell comença a fer olor a naftalina i la pols se li acumula, fins i tot als ulls oberts i secs que busquen una explicació.