Poc podia pensar en Ferran que, 30 anys després, aquell tippex que encara circulava pel seu organisme anés a parar als seus ulls. Un matí, quan es va llevar, va mirar mig adormit la seva dona, li va acariciar els cabells i ella va fer un somriure. Quan ella va obrir els ulls va cridar presa pel pànic. Ell es va aixecar i va anar corrent al mirall del bany, on va confirmar que els seus ulls eren totalment blancs. Malgrat això hi podia veure.
La seva dona no podia evitar el malestar al mirar-lo i el va deixar. Ell sortia al carrer i la gent l'evitava, la família no contestava les seves trucades. Va perdre la feina i es va quedar completament sol. Capficat amb les paraules del seu professor, va decidir buscar-lo. El Sr. Benedé encara donava classes al mateix col·legi on va anar. Eren les cinc, si s'afanyava el trobaria aquella mateixa tarda.
L'antic professor sortia del col·legi amb el seu clàssic maletí de pell. En Ferran, amb els ulls tancats, li va demanar perquè li havia passat això. El professor li va dir: -Ferran, com sempre el teu problema és el teu egoisme. Sempre et va preocupar més ser un líder temerari que escoltar als altres. No tens els ulls blancs, els tens mirant cap endins".
Cinc hores després, en Ferran intentava donar la volta als ulls mentre era al llit. Els batecs del cor s'acceleraven, li faltava l'aire i la omnipresent veu del seu antic professor li ressonava al cap.
Va despertar. Estava banyat en suor. La seva dona era al seu costat.
5 comentaris:
molt bo, això de l'egoisme i els ulls mirant cap a dins. si això arribés a passar realment, jo en conec més d'un que aniria pel carrer amb els ulls ben blancs. és com allò de "cretinos, a volar!" i, minuts després, no es veiés el cel.
Un bon relat. Per cert, jo també vaig tenir un profe que es deia Benede. No aniries pas als Maristes? ;)
Anna: em fa molt de iuiu pensar en algú amb els ulls blancs. Jo l'abandonaria segur, o com a molt li pintaria una pupil·la amb un permanent
Guillermo: I tant! vaig fer classes de mecanografia amb el Saturnino i vaig estudiar Turbo Pascal a informatica. Però el més greu va ser compartir l'adolescència només amb tios. Sort que a BUP vaig anarme'n!
quin malson amb el tipex, però molt revelador, m´agrada!:)
Quin mal rotllo, és com quan veus un gat per la nit i el reflexa del cotxe il.lumina els seus ulls.
Publica un comentari a l'entrada