dilluns, 11 d’octubre del 2010

Alcolea, 16h

En Ferran es mirava al mirall i recordava les paraules que el seu professor de 3er d'EGB li va dedicar temps enrere. Aquell dia va reptar als seus amics a beure tippex. Evidentment ningú ho va fer, però un de la colla li va oferir 20 duros si ho feia. Va tardar poc en llepar-lo i, després de mostrar-nos la llengua blanca, empassar-se'l tranquil·lament. El professor va arribar aleshores i el va enviar directament a l'hospital. Va afegir: -aquestes ximpleries les pagaràs quan siguis gran!"-.

Poc podia pensar en Ferran que, 30 anys després, aquell tippex que encara circulava pel seu organisme anés a parar als seus ulls. Un matí, quan es va llevar, va mirar mig adormit la seva dona, li va acariciar els cabells i ella va fer un somriure. Quan ella va obrir els ulls va cridar presa pel pànic. Ell es va aixecar i va anar corrent al mirall del bany, on va confirmar que els seus ulls eren totalment blancs. Malgrat això hi podia veure.

La seva dona no podia evitar el malestar al mirar-lo i el va deixar. Ell sortia al carrer i la gent l'evitava, la família no contestava les seves trucades. Va perdre la feina i es va quedar completament sol. Capficat amb les paraules del seu professor, va decidir buscar-lo. El Sr. Benedé encara donava classes al mateix col·legi on va anar. Eren les cinc, si s'afanyava el trobaria aquella mateixa tarda.

L'antic professor sortia del col·legi amb el seu clàssic maletí de pell. En Ferran, amb els ulls tancats, li va demanar  perquè li havia passat això. El professor li va dir: -Ferran, com sempre el teu problema és el teu egoisme. Sempre et va preocupar més ser un líder temerari que escoltar als altres. No tens els ulls blancs, els tens mirant cap endins".

Cinc hores després, en Ferran intentava donar la volta als ulls mentre era al llit. Els batecs del cor s'acceleraven, li faltava l'aire i la omnipresent veu del seu antic professor li ressonava al cap.

Va despertar. Estava banyat en suor. La seva dona era al seu costat.

5 comentaris:

anna g. ha dit...

molt bo, això de l'egoisme i els ulls mirant cap a dins. si això arribés a passar realment, jo en conec més d'un que aniria pel carrer amb els ulls ben blancs. és com allò de "cretinos, a volar!" i, minuts després, no es veiés el cel.

Guillermo ha dit...

Un bon relat. Per cert, jo també vaig tenir un profe que es deia Benede. No aniries pas als Maristes? ;)

Unknown ha dit...

Anna: em fa molt de iuiu pensar en algú amb els ulls blancs. Jo l'abandonaria segur, o com a molt li pintaria una pupil·la amb un permanent

Guillermo: I tant! vaig fer classes de mecanografia amb el Saturnino i vaig estudiar Turbo Pascal a informatica. Però el més greu va ser compartir l'adolescència només amb tios. Sort que a BUP vaig anarme'n!

Ester ha dit...

quin malson amb el tipex, però molt revelador, m´agrada!:)

Anònim ha dit...

Quin mal rotllo, és com quan veus un gat per la nit i el reflexa del cotxe il.lumina els seus ulls.