Les grans veritats sempre estan recolzades en la inseguretat. Sovint tinc la idea que, quan camino, un grup de nans segueixen els meus passos sota terra, aixequen uns bastons que acaben amb una plataforma de fusta de la mida dels meus peus i, a cada pas que faig, hi posen la plataforma. M'ajuden a trepitjar fort. Si no fos per ells, trepitjaria un terra de plastilina on m'aniria enfonsant poc a poc.
Això no vol dir que hi hagi dies en que m'agradaria que els nans fossin gegants i que a tot arreu on trepitgés m'hi sentís segur. Dies en que la meva tasca com a humà es reduís a muntar pollets per les mones. Potes, bec, llana groga i un pot de cola.
Però una vida tan senzilla seria molt avorrida, la veritat.
8 comentaris:
Però de tant en tant va bé.
Que maca la imatge dels nans!! És com la del avi a la banyera....
M'agrada Molt!!!!
UUFFFF quina feinada els pobres nans.... ells si que no s´avorreixen. Si que seria avorrit muntar pollet ssempre, per sort hi ha moltes coses a la vida per fer, per triar i anar canviant.
M´agrada molt, és sencill però diu moltes coses
Joanaina: i tant, també hi ha dies que fer pollets és molt estressant.
Ini: els nans estan agraïts amb la meva dieta.
Ester: gràcies tata :)
Ben vist: entre el neguit i l'avorriment. I narinant. De ser funcionari, a sobre, la tasca dels pollets de mona la dividirien entre tres i un grup d'experts.
Coincideixo amb Ini: la imatge dels nans és molt polida.
Jo els únics nans que conec són els que col·loquen els píxels a les pantalles.
Què bonica la foto. "Bonica" dit amb accent manxec rollo el Bonico del tó (del tó!).
estic d'acord amb rubèn, és maca la foto :) on l'has fet?
Publica un comentari a l'entrada