De cop em teletransportava a les històries que havia sentit d'Amudsen i d'Scott. I em feia les meves pel·lícules. Com que estaria bé viure en un desert de neu, aïllat dins un iglú, on el gel i el cel s'unissin per darrera amb pestanyes empastifades de cola. Com aquelles maquetes del tramvia blau que em comprava el pare i que normalment acabaven fetes un nyap.
Un lloc aturat en el temps que em permetés concentrar-me, i que, quan estigués preparat, disposés d'un ascensor que em portés cap avall, tan avall que l'horitzó girés 180 graus convertint-se en el món que conec. Amb la gent que conec. Amb les meves obligacions. Sortiria de la cabina i res hauria passat en la meva absència. Platja, cel blau i avions tirant pilotes de nivea al mar.
5 comentaris:
Ohhhhhhhh! Les avionetes tirant pilotes de Nivea al mar quan importava una merda el medi ambient...! Me n'havia oblidat per complet :)
blanca llum morta antàrtica, tundra glaceres i mamuts i a un racó del congelador, un tupper de petons congelats :)
Ostres, si a sobre et permet viatjar en el temps podries passar fàcilment de sentir un trobador a l´edat mitjana a fer una cursa de fòrmula 1... com mola, m´apunto.
Ah! m´encantaria trobar al congelador un tupper de petons congelats
A mi també em passava el mateix, el gelat que volia sempre estava al fons de tot!! Quins bons records!
Ei!
gràcies a tots pels comentaris, últimament estic molt atabalat i no m'he pogut passar molt pel blog.
Espero tornar-ho a fer ara que les coses tornen al seu lloc :)
Publica un comentari a l'entrada