Va sentir una forta sacsejada, es va aixecar i va sortir al balcó. Un núvol de fum marronós s'aproximava a mida que es feia més gran. Va ajustar la porta i es va cobrir la boca amb la samarreta i els ulls amb les mans. Poc a poc la imatge va anar apareixent, com si es tractés d'una polaroid de mides gegants.
L'edifici del davant s'havia enfonsat, hi havia crits, morts, desolació. En mitja hora, ambulàncies, bombers i policia havien ocupat la zona. La premsa intentava buscar testimonis. Ell va baixar cap a les vuit. L'edifici havia canviat el seu perfil i permetia veure algunes estances del que havia estat el pis d'algú. Es va encuriosir amb el quart pis on, impertèrrit, un armari baix desafiava l'alçada. Una de les seves potes era a l'aire.
Ja a casa, va sortir al balcó i va buscar l'armari. Allà estava. Amb dos marcs de fotos caiguts i un gerro de flors seques sobre un bordat. Van passar dues setmanes. Mirava aquell moble amb obssessió. Li fascinava la pausa que s'havia pres la vida amb aquell pis i sobretot amb l'armari. El paper de la paret encara la decorava.
Una nit, cap a les dues, va sortir equipat amb una llanterna. Va esquivar la seguretat que vigilava l'edifici i es va colar entre dues reixes. Va caminar entre les runes silenciosament fins que va trobar les escales de l'edifici, que es mantenien prou bé. Va pujar els quatre pisos guiat per la llanterna amb la sensació que el món s'enfonsava als seus peus.
Al replà del quart pis hi havia dues portes, una donava al buit, l'altra estava oberta i es podia veure un rebedor i un gran menjador. Va entrar-hi i es va acostar a l'habitació on hi havia l'armari. Allà va descobrir l'alçada i se li va gelar la sang. Es va subjectar d'una làmpara que penjava sobre l'armari i va obrir-lo. Havia pensat en vaixelles. En albums de fotografies. En pel·lícules. En llençols, estovalles i coberts. Fins i tot havia fantasiejat amb un armari ple d'objectes perversos. Però l'armari era buit.
Va arrastrar l'armari fins que va tenir les quatre potes recolzades i se'n va anar cap a casa.
3 comentaris:
Uau! Genial manera d'il·lustrar com la imaginació és sovint molt millor que moltes certeses :)
M'encanta el títol...
Gràcies Anna! això és optimisme, un pessimista hagués dit "pobre il·lús" ;)
Gràcies Joanaina! van intentar imitar-ho fent les pipes pelades però no és el mateix!
Publica un comentari a l'entrada