Ella va seguir mirant i va deixar que aquella petita escena l'envaís poc a poc fins a convertir-se en un record etern. Tenia aquesta habilitat; sabia quan un petit acte es convertiria en un dels seus més preats records. Es va fixar en el sol que daurava els pèls del braç del noi, en la mà que es tancava ferma sobre el volant de pell, en els cabells ballant amb el vent.
I va poder viatjar en el temps, i sentir-se vella i abandonada però amb aquell preciós record. Una font de calor pels dies més freds. I un dia qualsevol, com avui, un taxista la mirava de reüll pel retrovisor i la veia embadalir, i ella despertava del seu somni, pagava el taxi, esperava cinc minuts i tornava a agafar un altre.
3 comentaris:
qué maco Albert. Tots tenim en el cervell un calaixet on guardem els records eterns.... m´agrada de vegades recordar-los.
La foto fantàstica, m´enamora!!
Cada instant pot ser un record. Quants moments repetiria per tal de reviure records inoblidables...fa poc que et segueixo pero a part de unes fotos fantàstiques en aquesta pagina hi han relats genials. :)
Ester: oju amb els calaixets del cervell, que si ens donem la volta es mescla tot!
patricia: Moltíssimes gràcies! Algunes fotos són fruit d'uns segons de reflexió, els relats ja costen una miqueta més ;)
Publica un comentari a l'entrada