dimecres, 14 d’octubre del 2009

Rue Laalouj, 17h

I de cop vas passejant i et trobes amb una persona estranyament familiar, algú que et diu alguna cosa amb la mirada que la resta no et diu. Comparable a l'art; et pot suscitar emocions tan diverses com la passió, el fàstic o la desídia.

Convertit ja en obra d'art l'observo, no sento vergonya per demanar-li si es deixa fer una foto perquè és el que vull fer. Ara mateix ell només és un objecte. L'enfoco i hi trobo el què buscava. Una fotografia plena de sentiments només coneguts per mi. A través del visor veig el seu posat i em transmet orgull, ambició, una mica de timidesa...però també hi veig humiltat i certa nostalgia en la mirada.

Al cap dels dies, mentres observo la foto, m'acabo donant compte del motiu pel que em cridava l'atenció. El que reflexava la seva cara m'és familiar perquè és el que veig habitualment al mirall. Darrera del mirall, clar, on no s'hi reflexa res físic.

PD1: És el meu primer post amb un punt i coma...ai...
PD2: A partir d'ara podeu fer clic al nom del post per saber on s'ubica el silenci que us interessi

1 comentari:

estevemarta ha dit...

ai,ai, sergi...que estic gelos, ell tant i jo tant poc...mai m'has mirat com a ell, pero et perdono perque cap foto trencara el que hi ha entre nosaltres,jejeje