dilluns, 22 de febrer del 2010

Tapineria, 12h.

En moments de pausa, sempre m'ha agradat trobar imatges a les rajoles de fòrmica, amb una mica d'imaginació és fàcil trobar-hi cares o paisatges. Però aquest dia l'espera va ser molt llarga.

Influenciat per haver vist Àgora, i dins d'aquell desordre, em va semblar veure les diferències entre humans, negres, grisos i blancs. Generació rere generació hem permès que alguns s'apropiïn de la fe. La fe d'altra banda és una manera d'entendre la veritat, una veritat.

Sense haver-hi una veritat existencial, és difícil pronunciar-se quan es tractar d'abraçar una fe, de manera que la fe hauria de ser de lliure elecció a fi d'entendre que, objectivament, és l'assassí més cru de la història de la humanitat. Per ella els homes més sagrats han decidit renunciar als seus principis.

Però quan una civilització pot arribar a unes conclusions com que la veritat no és un tòtem sagrat i monocromàtic, normalment és destruïda per una altra que n'imposa una. I això és la condició humana, una rajola de fòrmica immòbil que per estètica, curiosament, sempre està per sobre de la mescla del ciment.

4 comentaris:

Unknown ha dit...

Tela, les teves comparacions normalment són surrealistes però aquesta de la condició humana amb una rajola, crec que les supera totes.

Unknown ha dit...

perdona, però quantes vegades m'han dit "totxo" i ningu s'escandalitza?

Anònim ha dit...

M'agrada la teva reflexió.
Novembre.

Unknown ha dit...

Gràcies 11 ;)