"Segueix el teu instint"

Després d'una afirmació tan categòrica com "segueix el teu instint" un es queda relaxat. N'hi ha moltes d'expressions d'aquesta mena, que, a sovint, s'acostumen a dir quan l'altre interlocutor és una persona bastant pesada o amb qui no es pot raonar. "És el que hi ha", "així funcionen les coses", ambigüitats que deixen al dubitatiu en un laberint.

Però em quedo amb "segueix el teu instint". M'ho podria dir algú per qui sento especial animadversió. Significa llavors que li puc trencar les cames? no només això, significa que si el meu instint m'ho demana, em complaurà i m'anirà bé trencar-li les cames? potser he nascut per allò!

Veig una dona que m'agrada, contemplo la seva delicada figura, les seves corbes seductores, i decideixo, per instint, menjar-li la boca. No en un sentit literal clar. Que també podria ser, si el meu instint ho demana.

No és "segueix el teu instint" el que una persona perduda vol sentir, ni altres ambigüitats, ni molt menys que s'interessin pel seu estat mental. Només vol que algú aconsegueixi fer-li canviar de tema i no pensar sempre en el mateix. Per què el seu instint, i això un ho sap, és un fill de puta que sempre el porta per mal camí.

Djemaa el Fna, 12h

De vegades una conversació en la que participes et sorprén. Les teves paraules surten de la boca sense haver-les ordenat prèviament. Un tsunami de sinceritat. I comences a parlar de totes les coses que t'han passat. Perquè les converses sobre el futur molen, però són totes bastant utòpiques o plenes de somnis.

Al passat hi són les/els ex. Persones amb qui has compartit sentimentalment, (o no), un troç de vida. A mida que et fas gran, parles d'els ex com si de trofeus es tractessin. Com el cap d'un porc senglar penjat a la paret. En el meu cas, caps de dona penjats a la paret amb un nom femení sota el coll, costa una mica llegir-lo si porten els cabells llargs. Quan parles d'elles les mires orgullós. I recordes anècdotes trivials, o penses en la família rica que tenien, o en coses que simplement et provoquen benestar al recordar-les. Com el caçador que recorda com li va costar caçar a cadascun dels porcs senglars.

En cap altre àmbit de la vida, un es sent orgullós dels fracassos excepte en aquest. Clar que per fer-ho, s'ha de complir una condició inexorable, la seguretat que no hi haurà més ex.

Vent, 12h

5 hores diàries per escriure un best-seller m'han dit, no recordo durant quant.

Podria fer malabarismes per aconseguir escriure un parell d'hores al dia. I per evitar els moments en blanc, em posaria Radiohead, la única música que em permet crear a màxima potència. La seva mescla de depressió i emotivitat encaixen perfectament amb l'atmòsfera que necessito per escriure.

Fa poc he descobert que la veu de Thom Yorke em fa qüestionar la meva sexualitat. Penso que si, a soles, em cantés Bulletproof...I wish I was,  potser acabava fent alguna cosa que les meves hormones no m'havien incitat a fer abans.

Dos hores al dia. Vale. Només queda pendent el fet que potser servidor no serveix per escriure. Un petit detall. Les meves aficions em porten a pensar cada any que treballaré en una cosa diferent a la que faig. Que allò em farà sentir bé amb mi mateix. M'he sentit fotògraf. Dissenyador. Informàtic. Empresari. Fins i tot músic. I la constant és que tot el que no faig, és el que faig millor.

Estaria bé que existís un scanner de qualitat narrativa, introdueixes els teus escrits a una màquina com la de "jocs de guerra" i analitza el text per finalment dictaminar si val la pena o no. Les universitats de filologia n'estarien plenes. 50 cèntims i ja tens el resultat. Potser a periodisme n'hi hauria alguna també.

De fet encara seria millor una màquina que dictés per a què serveixes. Si no els cagadubtes vivim en la seguretat més insegura, que és la de mentir-se a un mateix donant-nos falses esperançes. El món hauria de ser una mica més Orwelià. O no.

Rogent, 17h

Si et vols relacionar amb moltes persones, el més important és no començar valorant les coses positives. -Quina mala cara fas-, -quines ulleres fas-, -quina panxeta noi-, són comentaris que aporten molt més a nivell social, perquè en el fons ens agrada recrear-nos en la merda aliena. Però també en la pròpia. Somatitzem aquesta sensació de ser una porqueria i l'expressem obertament, tot i que en el fons sabem que som poc menys que perfectes, només faltaria.

A l'ascensor, si hem de parlar del temps, no ho farem sobre el dia assolellat que fa. Direm -quina porqueria de temps-, -quin fred que fa-, però no penseu en dir -quin sol més agradable fa avui!-, significaria la vostra mort social. No parleu d'aquell augment de sou que us han donat, parleu de la vostra frustració tenint un sou penós.

Fins i tot als lavabos tenim aquesta actitud, quan tot està perfecte ningú penja un cartell per dir -fixeu-vos en quin lavabo més collonut-, però ens recreem en comentar -que n'és de porca la gent, i això que hi vam posar un cartell-. Millor parlar de les desgràcies d'artistes musicals -ja no sonen com abans- que parlar de bons treballs. Millor dir que una peli és un pal abans que dir que t'ha emocionat.

Tota la resta només us provocarà solitud, perquè ningú vol saber-ne res d'algú que és feliç i pugui rivalitzar amb la seva felicitat, o infelicitat.

Mirallers, 12h

Dels àlbums fotogràfics ja s'ha dit de tot. Una humà corrent haurà vist fins als 30 anys uns 100 àlbums de fotografies, però sempre troba alguna cosa adient a dir. "Què bonica aquesta planta", "Què gran que és", o "quin dia més bonic que feia".

Tots aquests comentaris surten en un moment mentalment excrementós, un humà com tu et passa per la cara tot el que ha fet, i a sobre vol de tu comentaris pertinents i correctes, quan en realitat estàs pensant que és un malparit per haver viscut aquell viatge, o potser penses que la seva boda és una horterada.

Paral·lelament la nostra ment segueix el seu camí lliure, i pensa en què fer quan acabi aquella tortura. Intensitat creativa concentrada. Una altra situació per trobar inspiració en estats pessimistes, truqueu a aquell amic/ga que fa temps que us vol ensenyar l'àlbum del seu viatge i passeu una tarda amb ell/a.

(Espero que això no senti precedent, amics, valoro la vostra felicitat independentment dels viatges i bodes que hagueu fet.)

Carrer de les Tres Senyores, 4h

Amb les rajoles, el so al bany rebota, i potser per això ens posem a pensar en 25 coses mentre la naturalesa exerceix la seva força vital. Potser pensem tant perquè hi han idees que reboten a les parets, com si fossin energia que algú ha deixat allà per oblit.

De fet he traçat un pla per anar a lavabos de museus a agafar bones idees. N'estic tip de llegir llibres o cercar coses per Internet. Faré una aplicació, es podria dir crapbook, on la gent informi dels banys on més es pot inspirar un. Aturats i dissenyadors, que pràcticament és el mateix, faran cua per entrar als banys que curaran la seva decadència creativa. Tard o d'hora enyoraré poder fer de ventre al lavabo de can Murakami. Descobrir que el paper higiènic no es desembolica bé perquè només he agafat una de les dues capes, i fer-ho a can Monzó!.

Amb el temps, Dan Brown farà llibres on exposarà la veritat sobre el bany dels fundadors de totes les religions. Tothom llegirà entre línies que els inventors de la religió, en comptes de pensar, miraven com n'era de bonica la seva pròpia merda. I en Tom Hanks en serà el protagonista.

Tapineria, 12h.

En moments de pausa, sempre m'ha agradat trobar imatges a les rajoles de fòrmica, amb una mica d'imaginació és fàcil trobar-hi cares o paisatges. Però aquest dia l'espera va ser molt llarga.

Influenciat per haver vist Àgora, i dins d'aquell desordre, em va semblar veure les diferències entre humans, negres, grisos i blancs. Generació rere generació hem permès que alguns s'apropiïn de la fe. La fe d'altra banda és una manera d'entendre la veritat, una veritat.

Sense haver-hi una veritat existencial, és difícil pronunciar-se quan es tractar d'abraçar una fe, de manera que la fe hauria de ser de lliure elecció a fi d'entendre que, objectivament, és l'assassí més cru de la història de la humanitat. Per ella els homes més sagrats han decidit renunciar als seus principis.

Però quan una civilització pot arribar a unes conclusions com que la veritat no és un tòtem sagrat i monocromàtic, normalment és destruïda per una altra que n'imposa una. I això és la condició humana, una rajola de fòrmica immòbil que per estètica, curiosament, sempre està per sobre de la mescla del ciment.

Carrer de la ciutat, 15h

En la petita galàxia que conformen les persones que coneixem, el talent exerceix una força gravitacional que ens atrau. Per desgràcia, el poder no sempre va lligat al talent i si no es produeix aquesta associació, ens desconcerta. Sempre seguim als líders naturals a la nostra vida: al més popular del col·legi, al que juga millor a futbol, als pares, etc.

Quan les figures del poder ens decepcionen, cosa que passa molt a sovint, ens convertim en meteorits perduts en un vast univers, i la tendència que seguim la gran majoria és la del conformisme. La força gravitacional que sempre ens havia atret canvia i ens veiem atrets per la foscor.

Ens reunim als bars amb amics i vomitem les coses que no ens agraden de la nostra vida, i fem que la gent que orbita al nostre voltant caiguin en la mateixa tristor. Ens convertim en persones entristidores.

El talent ens porta a crear i a destacar, però és més fàcil plorar i destruir. Com sempre, el camí difícil és el més reconfortant.

 Combatirse a sí mismo es la guerra más difícil. Friedrich Von Logau

Martí, 10h

Passi el que passi, nevi, troni, pedregui, en estat d'inanició, en ple terratrèmol, en ple armaggedon, en plena invasió alienígena, un paleta ha de mirar una dona si passeja amb minifaldilles. No es tracta de mirar de reüll com fem la gran majoria de mortals mascles, es tracta de mirar-la descaradament, d'una manera crua, com si de cop es convertissin en ballarins de tango cortejant a la seva parella.

Els joves paletes han d'assumir aquesta costum encara que no ho vulguin fer perquè del contrari seran discriminats. Un monitor els instrueix, els ensenya com tirar floretes i posturetes xulesques. Més endavant el padawan podrà recolzar-se a la barana i quan passi una bona femella exclamar-li ben alt "que no me entere yo que ese culito pasa hambre!".

Entre les dones es produeix un discurs desconcertant, per una part els repugna aquesta actitud dominant i pavera, però per l'altre part criden als quatre vents el que aquell barroer els ha dit, fins i tot en treuen pit. Estic segur, que si aquell dia es miren al mirall, es sentiran més guapes.

L'elegància, en l'àmbit sentimental, està en decadència.

Romanyà de la Selva, 18h

És una llàstima haver de viure per sentir nostàlgia. De ben petit els nostre pares ja ens fan una avançada del que ens anirà passant al llarg de la vida, en certa manera, un consell patern és un gran spoiler vital.

Aquest consell vol indicar precaució, reflexió, però en la gran majoria de nens té l'efecte contrari i només aconsegueix que tots anhelin ser més grans per viure el que els pares viuen.

M'agradaria que un vell m'encoratgi quan sigui el moment, i que una tarda, en un camp de blat, recolzats a un pi mil·lenari mentres tots dos prenem una cervesa em digui alguna cosa com:

-Fill meu, quan siguis gran podràs contemplar la vida amb un altre ritme, el cervell no t'anirà tan ràpid, però el cor seguirà bategant igual-

Llavors jo miraré el cel i il·lusionat pensaré que tinc moltes ganes de ser vell.

Perill, 17h

Com se si m'afeito bé? si pixo correctament? si faig l'amor bé? si llegeixo com s'ha de llegir?

Totes són preguntes amb una resposta molt subjectiva, i és que cadascú té les seves raons per actuar de diferents maneres. Excepte la justícia, per imperatiu legal, no hi ha cap valoració col·lectiva en la que tothom estigui d'acord.

Jo vaig descobrir que tenia molts dubtes quan vaig deixar la casa dels meus pares, com es frega? quina quantitat de sabó? s'ha d'escòrrer molt la fregona? tècniques per rentar? tècniques per planxar? i moltes altres preguntes sense resposta "oficial".

Des de llavors sé que tothom necessita un Sr. Miyagi a la seva vida, un home clarivident, capaç de solucionar tots els nostres dubtes i que ens faci forts davant l'adversitat.

L'altre dia pelant mongetes vaig posar les cues de la mongeta amb les mongetes, un error bastant comú. Segur que el Sr. Miyagi en podria treure una lliçó d'això, com per exemple: "Barrut San, tu decideixes si vols encaixar a la muntanya de les mongetes, o si vols ser una cua de mongeta rodejada d'estranys"

Carrer de la Palla, 1h

L'últim post m'ha fet recordar que tots els tacos que tenen res a veure amb la virilitat o masculinitat tenen una connotació positiva, mentres que tots els que tenen a veure amb la feminitat signifiquen tot el contrari.

Quan una cosa ens agrada molt diem vulgarment que és la polla, o potser direm que és collonut, també diem "quins collons" tot i que és més ambigu. Actuem decididament per collons, o amb variacions tant curioses com i un colló de mico que segueixen representant seguretat en un mateix.

Però si pensem en la feminitat, quan una cosa la trobem molt avorrida diem que és un conyasso, quan una persona és realment nècia diem que és un cap de cony.

Aquests conceptes deuen venir del mateix lloc on et prohibeixen ser una nena i et fan ser un macho. A partir d'ara em plantejo seriosament variar l'ordre establert. Les coses que jo consideri positives seran un conyet/cony/conyasso depenent de la avaluació que en faci, i si em desagraden seran una titolina/titola/pollot seguint el mateix criteri.

Trobo que sent heterosexual és una manera més correcta d'expressar allò que m'agrada i el que no. Amb dos ovaris, clar que si.

Carrer del Comerç, 17h

Seguim amb l'evolució. La humanitat ha acordat acceptar que venim del mico, d'acord. Però no va ser d'un dia per l'altre no? Els cromasometes que formaven part d'aquells individus van prendre camins separats, uns van preferir fer-ho drets i d'altres a quatre potes (etern dilema genètic).

Llavors, avui en dia, donat que no va ser un fenomen puntual, hi haurien humans-mico, o micos-humans, mutacions genètiques que encara avancen pel camí de l'evolució. O més enllà, hi haurien humans evolucionats amb capacitats extrasensorials o capaços d'assimilar les 26 dimensions a les que les nostres particules pertanyen.

Això com a humà. També haurien d'haver-hi peixos amb mans, cocodrils amb aletes, etc.

Carrer del Planeta, 9h

El futur sempre és representat amb cotxes voladors, cels blaus i un sol de justícia. Però la realitat és que el sol s'apaga, el blau del cel desapareixerà i els cotxes no volen, es més pràctic fer avions petits.

Jo sempre he cregut que seguint el procés evolutiu l'home acabarà amb forma de quatre, passem més hores sentats que drets, ara ja no necessitem agafar pomes de l'arbre. A més, sempre he pensat que si tots els homes decidíssim bategar els braços com si volguèssim volar, tard o d'hora ho aconseguiríem, alguns milers d'anys passaríem, però cony valdria la pena, no?

Tenim les eines comunicatives necessaries per escampar aquesta idea i fer-la una realitat, ja pot tremolar el creador.

*En dedicatòria al gran Michael Jackson, que com en Rincewind, tenia una talent tan gran que el va posseir i va tornar-lo incontrolable.

Passeig de Gràcia, 15h.

No m'agrada etiquetar a les persones. Però si dic això ja estic etiquetant a les persones que etiqueten, per tant jo també etiqueto.

No m'agraden les persones. Si, és això. Ni jo mateix. M'agrada el què s'amaga dins d'elles.

PD: Osti m'estic influint de la Rothkovich...

Canuda, 18h

La humanitat ha estudiat el concepte de la simetria desde fa temps, ja sigui aplicada a la química, la biologia o a la física. Fa temps que vaig fer un descobriment científic, però mai n'he pogut presumir perque com a hit de la biologia no és gaire relevant.

Des que vaig arribar a la pubertat he pogut analitzar amb deteniment totes aquelles petites esferificacions que creixien a la meva cara, aquell dolor, aquella inflamació, aquella vermellor i el conseqüent allunyament de fèmines que provocava...al final van servir per alguna cosa.

La meva teoria, la granimetria, diu que els grans surten de manera simètrica, si et surt un a la galta esquerra te'n sortirà un a la dreta. Les dimensions, formes i estat seran exactes. Com si l'haguèssim clonat amb el Photoshop. Amb el temps faré un enunciat impactant com el de la propietat distributiva.

Ara que vingui en Leonardo amb el seu home de Vitruvi i em digui el que vulgui.

Ros de Olano, 21h

En Krishnamurti deia que la por la genera el nostre pensament, de la mateixa manera que genera el plaer. Per tant plaer i por estan lligats en el temps.

Per a mi la por és com un escot poderós que està sota els ulls de la teva interlocutora, saps que està allà, a les profunditats del risc. L'intentes ignorar, però tens unes irrefrenables ganes de veure'l en tota la seva grandesa.

Afrontar la seva visió pot beneficiar-te o perjudicar-te. No fer-ho et converteix en un covard?

Planeta terra, 13h.

La pandèmia ens amenaça. Mai havia pensat que una cosa anomenada pandèmia poguès acabar amb la humanitat, no te un nom impactant ni lleig, pandèmia, fins i tot es podria dir que és algun producte dietètic...una mena de barreta energètica..."jo quan tinc gana em prenc una pandèmia i quedo com nou", no sona malament. Altres malalties si sonen malament: diarrea, Pancreatitis, Encefalopatía espongiforme.

Si haig d'escollir la meva fi dins d'una hipotètica pandèmia, prefereixo que sigui com a 28 setmanes després, boníssima la banda sonora. No ho se...posats a morir, que sigui amb una mica d'emoció final. Palmarla com a doce monos no m'acaba de convèncer, i agonitzant a una camilla com a Estallido tampoc.

Només hi ha una cosa que no he aconseguit saber amb aquesta pandèmia, els porcs estan morint o no?