dilluns, 18 d’octubre del 2010
Vent, 12h
5 hores diàries per escriure un best-seller m'han dit, no recordo durant quant.
Podria fer malabarismes per aconseguir escriure un parell d'hores al dia. I per evitar els moments en blanc, em posaria Radiohead, la única música que em permet crear a màxima potència. La seva mescla de depressió i emotivitat encaixen perfectament amb l'atmòsfera que necessito per escriure.
Fa poc he descobert que la veu de Thom Yorke em fa qüestionar la meva sexualitat. Penso que si, a soles, em cantés Bulletproof...I wish I was, potser acabava fent alguna cosa que les meves hormones no m'havien incitat a fer abans.
Dos hores al dia. Vale. Només queda pendent el fet que potser servidor no serveix per escriure. Un petit detall. Les meves aficions em porten a pensar cada any que treballaré en una cosa diferent a la que faig. Que allò em farà sentir bé amb mi mateix. M'he sentit fotògraf. Dissenyador. Informàtic. Empresari. Fins i tot músic. I la constant és que tot el que no faig, és el que faig millor.
Estaria bé que existís un scanner de qualitat narrativa, introdueixes els teus escrits a una màquina com la de "jocs de guerra" i analitza el text per finalment dictaminar si val la pena o no. Les universitats de filologia n'estarien plenes. 50 cèntims i ja tens el resultat. Potser a periodisme n'hi hauria alguna també.
De fet encara seria millor una màquina que dictés per a què serveixes. Si no els cagadubtes vivim en la seguretat més insegura, que és la de mentir-se a un mateix donant-nos falses esperançes. El món hauria de ser una mica més Orwelià. O no.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
9 comentaris:
amb lu lleig que és el Yorke? :)
què passaria si la màquina que dictés per a què serveixes s'equivoqués en arribar al teu torn? t'esforçaries a ser allò que ha predit? o et rebel·laries contra el destí? uf... i jo, a aquestes alçades de la vida, que no sé què sóc ni per a què serveixo...
però Albert!!! si el més guai és buscar-ho....fixa´t jo... quasi 50 i no ho he trobat, però encara que sigui just abans de palmar-la, si ho trobes.... quin gust!!!
Encara que és veritat que patim els cagadubtes, si molt.
No sé si Radiohead o qui però és veritat que la música té un poder inmens, a mi em dona forces i emergia i provoca emocions i sentiments diguem-ho així, sorprenents. Què fariem sense música???
jo també m'he sentit moltes coses i al final potser que allò no faig és el que faig millor. jo crec que com diu ester, la felicitat està en la sala de l'espera de la felicitat.
molt bona reflexió :)
Anna: sempre he pensat que la màquina amb mi es tornaria boig. Però en tot cas, no li foteria ni cas, com he fet fins ara.
Ester: Psé, hi ha dies que pagaria per saber que la meva feina és adient pel meu caràcter/ideals/etc. Jo sense música moro.
Vinz: Sala d'espera vale...però amb un número com a la carnisseria millor.
seria la reòstia saber per a què servim realment, que ens agradés i poder-nos-hi guanyar, decentment i fins i tot indecentment (per allò dels sous estratosfèrics) la vida. Recony, ja podria haver sigut un vailet que remenés bé la pilota i guanyar-me la vida jugant a futbol. A mi m'agrada molt el futbol, tu. I diu que els sous estan prou bé.
JAJAJAJAJAJA, doncs jo sense música MA-TO...... CHIST!!!!!
Elur: Ja ho vaig escriure per aquí una altra vegada...però a mi de petit els tests d'aptitud em deien que servia per fer de frare! jo de frare i tu de futbolista. Mola.
Ester: Yo por la paz MA-TO
per mi també radiohead és la música que millor em va per pensar, crear, concentrar-me... sempre la feia servir per als examens de mates...
a mi també em passa que de les meves aficions en faria una nova carrera... i la fantasia de dedicar els dies a escriure una novel.la és recurrent
i per acabar, els test de l'escola també em donaven que havia de ser frare/capellà (clar que sent dona...) :-O
deu ser una cosa de culs inquiets / que necessiten temps per a la contemplació...
som ànimes bessones? ;-P
Ultrasonica: Si som ànimes bessones, afortunadament tu ets l'espavilada, el Schwarzenegger de "los gemelos golpean dos veces". Jo sóc el Danny de Vito de les ànimes.
Publica un comentari a l'entrada