Jo sóc la marca

És temps de revoltes i proposo, desde la humilitat, iniciar una. Es tracta de reclamar el que és nostre, que no trepitgin els nostres drets i que ens paguin el que ens deuen sense enganys. Bàsicament com qualsevol altre revolta. 

Parteixo de la base de que nosaltres mateixos som la nostra marca. Les nostres paraules, les nostre accions i el nostre físic conformen una entitat apte per a ús publicitari. Messi, Xavi, tots els esportistes i persones públiques treuen rendiment d'aquest fet, però nosaltres, que en som molts més i que estem més temps al carrer que ells (lluint-nos), no veiem un duro.

El que proposo és, que si ens volem comprar un polo lacoste de 100€, tingui un descompte progressiu fins al 20% en el cas que les nostres aptituds com a ens publicitari siguin òptimes, (això és guapos, rics i joves). Un 20% més de descompte si hem de lluir el cocodrilet, perquè a nosaltres ens la bufa portar-lo, però a ells els estem fent un favor amb la nostra imatge. (lacoste pot optar per fer polos sense cocodril i vendre'ls sense descompte, em semblaria genial.). Un 10% de descompte en variables. Per exemple, si el perfil específic de la marca coincideix amb els meus costums. En el cas de lacoste, jugar a golf, fer vela, etc. 

Per tant, podriem aconseguir fins a un 50% de descompte en roba fent-los propaganda. Com quan llogues un cotxe amb publicitat i et surt més econòmic. De cara als lletjos i pobres, cadascú ha d'assumir quin és el seu sostre, en aquest cas a nivell estètic. No tots som la ventafocs o Betty la lletja. Pot semblar una reflexió dura, però imagineu-vos mirant-vos al mirall amb el vostre polo lacoste i saber que Paquirrín en té un d'igual. Almenys que pagui més per portar-lo!

Precisament la revolta aniria en aquest sentit, farcir el món d'anuncis amb models cutres vestint primeres marques. Ja em direu. 

Quan una gota d'aigua surt calenta de l'oïda després d'un bany

Algun dia faré una cançó que emocioni a tothom que la escolti, les seves notes posaran la pell de gallina i si tanquen els ulls, notaran com l'ànima vol abandonar el seu envoltori.

Escriuré la història més commovedora de totes, encongirà els cors i farà brollar llàgrimes. Qui la llegeixi, tindrà aquella estranya sensació de voler llegir sense passar les pàgines.

Una de les meves fotos sumirà a algú en la nostàlgia, en recordar com aquella persona seia a una cadira de vímet, i el soroll cruixent que feia aquest. Les orenetes ressonaran al seu cap i el transportaran a aquella escena estiuenca, voldrà veure tota la decoració, la persianeta que repica amb el vent, sentir les olors, el calor, i en el moment precís en què descobreixi que allò no es pot reviure, notarà com un formigueig li puja pel coll, la llengua se li assecarà, i malgrat la malenconia agrairà aquell moment, passarà els dits per sobre la foto com si volgués entrar-hi i ser immortalitzat, després guardarà la foto a aquella caixa especial on guarda els trastos més estimats, i de tant en tant la traurà per recrear-se en el seus records.

Però de moment, el llençol ens farà carícies mentre ens abracem sense voler despertar, la llum del sol ens encendrà poc a poc i podré gaudir del teu somriure, present i real. Serem com les fulles i el vent.

Quan Phil Collins canta

La meva obra vital. Aquella que serà recordada una vegada mori. No parlo de fills o d'un atemptat massiu. Parlo d'aquell record que de sobte a algú li ve al cap i pot emplaçar en un escenari concret i amb una sonoritat singular. Un record latent, que el temps s'encarrega de difuminar, fins arribar al punt que no es sap qui ho va dir, o on ho es va sentir. Aquella sensació alzheimerosa que porta a enunciar "una vegada em van dir que...", quan es vol dir "una vegada va existir un record que...".

El més probable és que les meves paraules no es recordin passades unes quantes hores de la meva mort. Sí, alguna gravació amateur, el video de la comunió o alguna boda on encara es sentia la veu de pito de quan tenia 14 anys. Però al cap i a la fi, res.

Ser conscient d'això et converteix en una persona lliure de tota càrrega existencial. T'allibera de l'egocentrisme i de l'autocomplaença. Per què creure que ets poseedor de grans idees, o pitjor, de veritats, quan acabaràs enterrat com tothom?.

L'obra personal només es justifica per la felicitat que et porta a realitzar-la. I l'obra pot ser una solemne merda, pot ser desconeguda, pot ser una bogeria, pot ser qualsevol cosa que consideris obra personal. Pots utilitzar totes les hores del dia i pots dedicar-hi cinc minuts a l'any. El cas es que mentre notis com es desinflen els teus pulmons, el teu cor deixa de bategar i els teus ulls es tanquen, puguis pensar en ella i dormir tranquil.

Dit això, no sé què fer amb la meva vida. *

* humor

Cruixir ossos

Segur que més d'una vegada us ha passat allò de trobar-vos sentats a una cadira amb l'abric posat estant a 30 graus de temperatura. Sense saber si portem un minut o cinc hores sentats d'aquella manera. La gent ens parla i realment proposen una interacció social, però estem tan absents que sentim les seves veus llunyanes, esmorteïdes per un mur de coixins invisibles que ens envolta i ens protegeix. Que ens deixa les galtes rosades i els ulls mig plorosos.

Segur que també heu pensat en més d'una ocasió en atropellar una persona per veure què es sent al cruixir els seus ossos amb les rodes del nostre vehicle. O apunyalar una persona per descobrir quin és el só que fa el metall atravessant l'estèrnum. O en penjar-nos d'una forca i comprovar si realment aquest procés provoca una erecció. En cometre un magnicidi. En assassinar violentament tot aquell que divergeixi de nosaltres.

No us amoïneu. Afortunadament no som així. Només estem tips que sempre ens tractin de normals.